Les pel·lícules d'arquitectura que arrasen al MoMA

BarcelonaIla Bêka i Louise Lemoine s'han convertit en els documentalistes d'arquitectura més rellevants dels últims vint anys, amb un bagatge de més de 40 pel·lícules. El 2016 el MoMA de Nova York els va comprar la seva filmografia completa, obres titulades col·lectivament Arquitectures vives, pel fet que van transgredir les convencions del cinema d'arquitectura donant el protagonisme als treballadors, els usuaris i els habitants dels edificis. Ara el públic català té l'oportunitat d'endinsar-se en la seva obra gràcies a la 9a edició del Festival Internacional de Cinema i Art (Dart) (del 10 al 14 de desembre), la programació del qual inclou quatre de les seves pel·lícules: The infinite happiness (2015) sobre el bloc d'habitatges Casa 8 del danès Bjarke Ingels, es podrà veure dissabte i diumenge al cinema Bosque. I les altres tres, Koolhaas houselife (2008), Barbicania (2014) i Tokyo Ride (2020), estaran disponibles a la plataforma CaixaForum+ del 18 de desembre al 18 de gener. "Cada pel·lícula és una mica una aventura, no s'assemblen les unes a les altres. El que tenen en comú és la trobada amb algú, una història humana", afirma Lemoine.

En aquesta edició, el Dart es trasllada al cinema Bosque i inclourà 33 pel·lícules, 24 de les quals són estrenes europees o a l'Estat. Entre elles hi ha Art Spiegelman: el desastre és la meva musa, The sleeper: el Caravaggio perdut, Miralles, Dios lo ve i Warhol & Vijande. Más que pistolas, cuchillos y cruces.

Curiosament, tot i que Bêka & Lemoine són dos creadors molt prestigiosos, els arquitectes no acostumen a ser gaire entusiastes amb la seva feina. "La manera com treballem, o el que fem, no agrada gaire als arquitectes, perquè tenim una mirada realista. No busquem gens agradar a la gent. Podem ser molt crítics, i a vegades els arquitectes diuen: «oh là là, però per què he d’escoltar aquesta gent que critica el que he fet, etc.?». Hi ha molt de narcisisme en el món de l’arquitectura, i el que intentem fer nosaltres és obrir un enfocament més realista sobre què és l’arquitectura i quin impacte social té", explica Lemoine. "Això no és gens el que alguns arquitectes volen veure –afegeix–. Ells estan més interessats en tenir bones imatges de la forma del seu edifici, perquè és el que poden controlar, mentre que no poden controlar el que pugui dir l’àvia que viu al davant".

Cronològicament, la pel·lícula més antiga és Koolhaas houselife, la primera de les Arquitectures vives i la pel·lícula que els va donar fama internacional. La protagonista és Guadalupe Acedo, la dona de la neteja de la casa que Koolhaas va dissenyar per a un matrimoni amb tres fills a Bordeus. La singularitat de la casa és que Koolhaas la va fer a mida per al pare de família, que va patir un greu accident de trànsit i va quedar tetraplègic. I Acedo hi té una relació d'amor i odi, perquè en lloa la tecnologia, però al mateix temps es queixa que la casa és difícil de netejar. "L'Ila estava fent altres pel·lícules, de ficció, i jo estava acabant els meus estudis. Així que va ser realment la primera vegada que vam col·laborar i vam plantejar-nos com podríem transformar o proposar una altra manera de fer en el camp del cinema d'arquitectura, inventar nous mètodes per representar un edifici", diu Lemoine. "Per això el vam començar com una mena de projecte d’estiu, no teníem la intenció de començar una investigació de vint anys ni de treballar en aquest camp de l’arquitectura d’una manera tan intensa –explica l'artista–. Però va passar que quan vam mostrar aquesta pel·lícula a la Biennal d'Arquitectura de Venècia el 2008, la resposta va ser tan gran que vam veure que havíem canviat les regles del joc i vam pensar que hauríem de continuar investigant". Les reaccions van ser extremes: "Vam rebre crítiques terribles i felicitacions extraordinàries, així que vam pensar que la pel·lícula tocava alguna cosa important i sensible", rebla Lemoine.

Poc després d'estar acabada, l'estat francès va catalogar la casa, cosa que va fer que, després de la mort del propietari, s'hi poguessin fer molt pocs canvis. Així que la feina tan personal de Bêka & Lemoine també s'ha convertit, d'alguna manera, en patrimoni: "Koolhaas va replantejar, encara que fos una mica, l’ús o la finalitat de la plataforma que havia dissenyat, que no era un espectacle o una demostració arquitectònica, sinó més aviat una habitació mòbil que li permetia al propietari desplaçar-se verticalment, en comptes de quedar limitat a l'horitzontalitat".

"Quan la van inscriure com a monument, tota la casa va quedar gairebé congelada en el temps –afegeix–. Però la pel·lícula també proposa la idea que un monument té un rerefons, una vida quotidiana plena de complexitats i dificultats". Després de la casa de Koolhaas, van fer una pel·lícula al Guggenheim de Bilbao, centrada en els netejavidres de l'edifici, que han de fer la feina com si fossin escaladors, penjats de cordes i arnesos. "Una de les qüestions que ens interessava investigar era la noció, que és molt contemporània, de les cures en l'arquitectura i el treball, que havien estat completament oblidades i deixades de banda i que eren un tabú. Així que vam intentar abordar-les, també amb humor i amb una forma lleugera i alegre", diu Lemoine.

Amb la mateixa intimitat que un diari

La Casa 8 és la promoció privada d'habitatge més gran de Dinamarca, amb uns 60.000 m² i uns 10.000 m² d'oficines. El nom ve de la forma del bloc, que té forma de vuit. I el Barbican de Londres, també transgressor en el seu temps, és una de les icones brutalistes de Londres. Els documentals que en van fer Bêka & Lemoine, The infinite hapiness i Barbicania, respectivament, tenen en comú que donen el protagonisme als habitants i que estan plantejats com a diaris visuals del mes que es van instal·lar en l'edifici. "El diari és la forma de narració que està més a prop de l’experiència personal. No cal necessàriament que sortim a la pel·lícula com a personatges, no cal que apareguem a la imatge, però la forma diarística, és la més personal, la més íntima", diu Lemoine.

"Aquestes pel·lícules no busquen res més que transmetre una experiència. No et donen una veritat, no t’expliquen una història històrica sobre un lloc, sinó que et mostren què hem viscut l’Ila i jo durant els mesos que hi hem viscut, i això té a veure amb la percepció, l’emoció i les trobades", explica l'artista. "Som extremadament curosos a l’hora de mantenir una manera de treballar molt personal, de molt petita escala, sobretot entre nosaltres dos, perquè intentem fer un cinema molt personal. Si creixes en escala, si et converteixes en un gran equip i arribes a un lloc transformant-lo només amb la teva presència, afegint-hi llums i tot el teu equip tècnic al voltant, aleshores ja no és una pel·lícula sobre el quotidià i la naturalitat", adverteix. "Volem respectar cada lloc amb les seves característiques internes, intentem ser tan poc invasius com sigui possible", rebla Lemoine.

En canvi, Tokyo ride és una road movie d'un dia a bord de l'Alfa Romeo vintage de l'arquitecte Ryue Nishizawa, l'autor d'obres com el Museu Louvre de Lens. La pel·lícula va sorgir d'una coincidència: Bêka & Lemoine eren a la ciutat treballant en una altra pel·lícula i Nishizawa els va trucar i els va dir que els podia dedicar el dimarts següent. Però ell no sabia que la parella volia fer una pel·lícula. "La nostra sensibilitat ha evolucionat, amb els anys i amb la pràctica, aprens fent. I el que hem après fent les nostres pel·lícules és com acostar-nos a les persones, com tractar-les amb més sensibilitat, amb més respecte. Crec que el que hem estat fent durant aquests vint anys és, en realitat, aprendre com relacionar-nos amb les persones" conclou Lemoine. "Les nostres pel·lícules són plenes d’històries de vida de persones que hem trobat –afegeix–, però potser al començament eren més humorístiques, a vegades una mica sarcàstiques. I cada vegada més hem intentat anar cap a alguna cosa que potser aprofundeix més en la psicologia, que és més respectuosa".