LITERATURA

“L’art no és una teràpia, és salut”

Enric Casasses fa la lluminosa conferència ‘Truquen a la finestra’ al CCCB
Enric Casasses (Barcelona, 1951) durant la conferència de dimarts al CCCB. / MANOLO GARCIA

“Volia fer poesia, però només em venen idees”, deia Enric Casasses a l’auditori del CCCB al final de la intensa, erràtica i lluminosa conferència Truquen a la finestra. En va tenir prou combinant una sèrie d’anotacions que havia fet al quadern que treballa ara amb la lectura de cançons i poemes -alguns dels quals inclosos a El nus la flor, que ha publicat Edicions Poncianes recentment-, per teixir un monòleg que, partint del dubte i la pregunta, va construir la mirada de l’autor sobre la realitat. Avança, retrocedeix, s’endinsa i s’allunya -sovint tot alhora- del món que l’envolta. “No hi ha una mirada poètica. L’única mirada que hi ha és la mirada que mira. I punt”, va dir.

"El poeta no fingeix dolor"

“El pensament és un sargit i no gaire ben cosit -recitava en la presentació Martí Sales apel·lant a un dels textos de l’autor-. I aquest sargit mal cosit, el pensament, no la té pas, la clau de l’enigma, perquè ell només n’és el forat del pany”. Vestit com un prestidigitador acabat d’arribar d’un carrer costerut de San Francisco, Casasses, l’autor de No hi érem (1993), Uh (1997) i T’hi sé (2013), es va col·locar rere l’estrada acompanyat només d’un cistell. A dins, els conills i jocs de cartes que portava sortien únicament dels papers que ha anat confegint durant els últims cinc anys. “Com és que en català el ser i el res són simètrics i, en canvi, el no-re rima amb el tot-ple? -es va demanar-. Això s’havia d’aprofitar: De coses, el no-re n’és ple / i en canvi en el buit no hi ha re / O bé: el no-re va a tot color / però el buit no”.

El punt de partida que li va proposar el CCCB era la finestra. “Com a suposat poeta n’havia de fer una conferència, d’això -va començar-. Una sortida característica seria agafar el tema de la finestra com farien molts filòsofs. En vaig fer un poemet el 19 de febrer: Quin finestró puc obrir? / Quina finestra he d’obrir / perquè vegis, mira veus aquell finestral, el veus? / Des d’allà sí que es veu tot, / del que es pot veure es veu tot”. Igual que al poema, molts llibres de pensament prometen que “des de la distància es veu tot però en realitat no et diuen res”. Després d’enumerar totes les parts de la finestra -el marc de fusta o metall, els batents, l’ampit, la persiana, les cortines...-, va afirmar que “la gran cosa és el vidre”. Aquest vidre “pot ocupar tot el camp mental, anímic, emocional i sensorial”, i per demostrar-ho va recordar “un dels poemes” que Bob Dylan canta a John Wesley Harding, I dreamed I saw St. Augustine : “He somiat sant Agustí / que treia mots de foc / i que jo n’era un, d’aquells que el duien a la mort / Oh, i aïrat en despertar-me, / tot sol, molt espantat / he plantat els dits contra el vidre / i he plorat”. La visió del protagonista de la cançó de Dylan capcot amb les mans clavades al vidre el va portar a escriure Repartint sopa l’any passat. “Els collons són / plens a vessar d’encàrrecs / i el tou dels dits / s’amorra a la finestra / mentre el cervell / ministra la minestra”, acaba.

La “brillantor i ardència” de Maragall i Casasses

Més endavant, Casasses es va preguntar: “¿El poeta és una finestra? Potser sí, per veure les coses. Però si es veuen les coses és perquè, poca o molta, hi ha llum. I això sí, la llum és la poesia. Si ho diu Kenneth Patchen és veritat”. La cita completa, que es pot trobar a la traducció de Casasses de Panorames de poemes (2015), fa: “L’art no és una bombeta, és llum”. Ell mateix en va oferir una versió actualitzada: “L’art no és una teràpia, és salut”. En el camí de l’art és més important el trajecte que els resultats: “No és que m’entrebanqui dos o tres cops amb la mateixa pedra, és que he fet servir 700 vegades de coixí la mateixa pedra”. Per això va valdre la pena assistir a la conferència d’Enric Casasses: perquè anar d’una banda a l’altra guiat per les seves paraules és una aventura on els prodigis semblen possibles, a tocar.

Més continguts de