L’art de postguerra es fa un forat al MNAC

BarcelonaLa manca d’espai per poder mostrar l’art modern fins a finals del segle XX és un problema que persegueix el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) des de fa temps. El museu encara no ha aconseguit l’anhelada ampliació de les sales al pavelló Victòria Eugènia de la Fira, però això no l’ha frenat a l’hora d’integrar dins la col·lecció permanent l’art de postguerra i la segona avantguarda. Amb la idea a l’horitzó de crear una col·lecció d’art modern que vagi més enllà de la Guerra Civil, el MNAC va obrir ahir dues sales amb obres que abasten del 1940 al 1960. És la primera vegada que el museu exposa, dins la col·lecció permanent, obres tan recents. La seva intenció és anar encara més endavant i incorporar, en un futur, peces de fins a finals de la dècada dels 70.

Les sales -on abans hi havia exposades obres de la Guerra Civil i un epíleg dedicat a Dau al Set- consten d’una trentena de peces de 22 artistes diferents, que s’exposen sota el títol Una avantguarda possible. Com que per una qüestió d’espai no es poden exposar totes les que el MNAC voldria incloure en la col·lecció d’art de postguerra, les obres aniran rotant a partir dels sis mesos. “És una col·lecció viva, dúctil i canviant, que s’ha de repensar contínuament. Volem normalitzar els artistes que haurien d’estar exposats”, explica el director del MNAC, Pepe Serra, que destaca que, “de manera natural, el visitant ha de poder entrar pel Romànic i sortir per Tàpies”. Les noves incorporacions responen a la voluntat del museu de resseguir l’art català des de l’art medieval fins a la modernitat.

Les dues sales inclouen creacions d’artistes com Francesc Català-Roca, Antoni Tàpies, Maria Girona, Albert Ràfols-Casamada i Amèlia Riera. La majoria de peces provenen del fons de la Generalitat, si bé també hi ha donacions i préstecs de col·leccions particulars i d’institucions com la Fundació Tàpies, el Macba i la Fundació Palau i Fabre. Amb aquests nous espais, el MNAC amplia el relat artístic abordant la postguerra i les segones avantguardes, dues etapes que fins ara només hi havien estat presents en exposicions temporals, però no a la col·lecció permanent. “Moltes són peces poc vistes”, subratlla Pepe Serra.

“Hem seleccionat els referents essencials que mostren com es reconstrueix l’avantguarda en el context franquista”, assenyala el conservador d’art de postguerra i avantguarda del museu, Àlex Mitrani. Per reforçar la idea d’un país en construcció i sotmès a una dictadura, les peces s’acompanyen d’algunes fotografies d’Otho Lloyd que retraten en blanc i negre els carrers de Barcelona als anys 40. De fet, la situació de repressió i postguerra es reflecteix en moltes de les obres exposades. Josep Guinovart, per exemple, va representar a Crani (1953) una calavera de perfil i amb traços gruixuts que “és un emblema de la societat de l’època”, assenyala el conservador. L’opressió, la pobresa i la precarietat durant el franquisme es perceben també a La presó (1950)de Joan Ponç, a les Barraques (1939) de Josep Llovet i als murs d’Antoni Tàpies, que funcionen com una lúcida metàfora de l’atmosfera social que imperava després de la guerra.

Tàpies i Miró, els referents

Cenyint-se a les limitacions d’espai, la primera sala dona protagonisme a tres referents de l’avantguarda. El Retrat de Joan Brossa d’Antoni Tàpies, elaborat el 1950 i modificat el 1970, plasma la idea del pas del temps i de com aquest pot canviar les coses. Al seu costat hi ha una pintura de Joan Miró del 1949 i una escultura, El circo, de Moisès Villèlia. “Són tres presències fonamentals per a l’art català de postguerra. Configuren l’avantguarda més radical”, indica Mitrani. El realisme, l’expressionisme, el cubisme i el noucentisme dialoguen al museu amb peces com El balcó (1947) de Ràfols-Casamada i el Retrat de Ramon Rogent (1943) fet per José Fin. Just a tocar hi ha exposada La planxadora (1949) del mateix Rogent, amb la voluntat d’establir un vincle evident entre els quadres i de posar en valor la figura del pintor, una figura revulsiva en l’art català de després de la guerra. “Rogent va ser un personatge clau, perquè va introduir la modernitat al país”, diu el conservador, que precisa que l’artista va donar peu a la figuració moderada i afrancesada que va servir per reprendre la modernitat. El surrealisme també fa un petit incís a la col·lecció amb el Retrat de Josep Maria Sucre (1948) de Jordi Mercadé, mentre que Dau al Set hi és representat amb un conjunt de portades i separates de les revistes.

Malgrat la foscor pròpia de la postguerra que impera en algunes de les pintures, la col·lecció també reflecteix com la influència de l’expressionisme abstracte nord-americà es va anar escolant a les obres dels artistes. A les peces més recents, que daten de finals del 50 i la dècada dels 60, l’informalisme pren força amb creacions com Tres gouaches (1956) de Manuel Duque i una pintura d’Amèlia Riera del 1963. Aquesta última és una de les dues pintores de la col·lecció, que també exposa el Retrat d’Isabel Garriga (1959) de Maria Girona.

Amb aquesta col·lecció, el museu fa un primer pas per incorporar la modernitat a les seves sales, tot i que ho fa de manera “heterogènia i condensada”, lamenta Serra. Les dues sales es complementaran a la primavera amb l’obertura d’un altre espai dedicat als nous ingressos de la col·lecció. “Serà un espai habilitat per a les donacions i sense relat”, avança Serra.

En paral·lel, el museu segueix pendent de la Generalitat, el ministeri de Cultura i l’Ajuntament de Barcelona per aconseguir l’ampliació a la falda de Montjuïc. “A finals de gener presentarem el pla estratègic al patronat. Hem pensat en terminis que no acorralin les administracions, i esperem que hi hagi un acord”, desitja el director del MNAC. De moment, amb l’ampliació de la col·lecció el museu ja té una primera pedra que evidencia que l’art modern també vol el seu espai al Museu Nacional.

Picasso, Miró i Dalí faran ‘cameos’ dins la col·lecció

Quan surten del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), els visitants han de poder fer-ho amb una panoràmica de l’art català a la ment, defensa el director Pepe Serra. És per això que a la col·lecció permanent del museu no hi poden faltar noms imprescindibles de la història artística de Catalunya com Pablo Picasso, Joan Miró i Salvador Dalí. Amb aquest objectiu, el MNAC ha engegat una sèrie de col·laboracions amb els museus monogràfics d’aquests artistes, és a dir, amb el Museu Picasso, el Museu Dalí i la Fundació Miró. Del primer ja s’han incorporat, de manera temporal, tres obres del Picasso més primerenc que s’integren en el discurs de la col·lecció.

El cas més clar d’aquesta simbiosi amb el relat del museu és la còpia parcial que va fer Picasso de l’Estudi d’Arcadi Mas i Fondevila. “Anava al Palau de les Arts i copiava les patums del moment”, explica Eduard Vallès, conservador d’art modern i contemporani. La còpia de Picasso de 1895-1896 s’exposa just al costat del quadre de Mas i Fondevila, de manera que “es pot veure com, a l’hora de reproduir-lo, va triar els detalls més realistes”, diu Vallès. De l’època en què Picasso es formava a l’Escola de la Llotja de Barcelona, el MNAC també exposa una Acadèmia del 1896-1897 que mostra un home nu. “Hem cedit les obres amb la idea que es puguin veure dins l’ambient on van ser creades”, explica la conservadora del Museu Picasso, Malén Gual. És per això que l’ Acadèmia comparteix sala amb peces similars d’altres pintors que van fer el mateix exercici quan es formaven a La Llotja.

La tercera obra que s’ha incorporat a la col·lecció és un autorretrat de Picasso quan tenia 14 anys, el 1896. “És curiós perquè sempre es pintava més gran del que era. Sabem per altres retrats que no era exactament així, però així és com es veia”, destaca Gual. Al costat d’aquesta obra hi ha altres autorretrats d’artistes contemporanis a Picasso com Juli González i Francesc Gimeno.

Més endavant, el MNAC té previst incorporar també almenys una obra de Joan Miró seguint la mateixa filosofia. “Volem que aquestes peces convidin el visitant a anar també al Museu Picasso”, subratlla el director del MNAC, Pepe Serra. La iniciativa exemplifica la voluntat del museu de “trencar les barreres” amb altres institucions i, segons Serra, “impulsar projectes junts i treballar en col·laboració perquè les obres estiguin en trànsit constant”.