Les 20 millors exposicions del 2025

BarcelonaLa primera gran mostra sobre el moviment panafricanista a escala global, les compromeses Fabular paisatges i Matter matters i una d'històrica sobre l'autor de còmic Chris Ware han marcat les exposicions del 2025 a Barcelona. Internacionalment, ha tornat a ser un any de grans noms com Gerhard Richter, Anselm Kiefer i Jacques-Louis David.

La nova presentació de la col·lecció permanent de Can Framis, el museu de pintura de la Fundació Vila Casas, marca un punt d'inflexió en la història de la institució amb un recorregut que va de la realitat més tangible a les idees humanístiques i el que és espiritual. El projecte, titulat Una col·lecció permanent canviant, conté encerts com la trobada d'artistes avui poc coneguts, com Josep Cisquella i Josep Roca-Sastre, amb altres de més populars, com Jaume Plensa i l'obra Dafne, de Josep Maria Subirachs, que serveix per parlar de noves masculinitats. Així mateix, el dibuix de Nazario Al·legoria de la sida i Dipòsit de sang, de Frederic Amat, evocadores de la pandèmia del VIH.

Fins a l'agost es va poder visitar la primera gran retrospectiva pòstuma internacional d'aquesta artista injustament poc coneguda a Catalunya. Marta Palau (Albesa, 1934 - Ciutat de Mèxic, 2020) es va exiliar a Mèxic amb els pares quan tenia sis anys. Amb les seves escultures i instal·lacions, sovint fetes amb materials naturals i amb un caràcter espiritual i màgic, va evocar el dolor, la memòria, la migració i les fronteres, però també la fecunditat. Palau també és considerada una pionera de l'art ecològic.

Una exposició que feia molts anys que estava pendent, i que es va veure fins al 16 de novembre. Vint anys després de la seva mort, la galeria Joan Gaspar i els Arxius Clavé de París, amb suport públic, van reivindicar el llegat d'Antoni Clavé amb una gran exposició amb 85 de les seves obres, algunes de les quals sortien de casa dels propietaris per primera vegada. I la mostra continuava al Reial Cercle Artístic, amb escultures i treballs damunt paper.

La Fundació Catalunya La Pedrera continua aprofundint en els grans noms de l'escultura moderna i contemporània amb la primera gran exposició de Cristina Iglesias a Barcelona. La mostra inclou una trentena d'obres des del 2002 que dialoguen amb l'arquitectura d'Antoni Gaudí. Hi ha representats els aspectes més característics de l'obra d'Iglesias, com els corredors suspesos, els treballs basats en la vegetació i els pous, que introdueixen la dimensió temporal en l'escultura.

Es tracta de la primera retrospectiva de l'artista Paloma Polo (Madrid, 1983), coneguda per la manera com qüestiona els relats hegemònics mitjançant unes recerques de llarg recorregut que materialitza en projectes audiovisuals i fotogràfics. Alguns dels protagonistes d'aquesta mostra són les nacions indígenes nord-americanes unides en l'aliança haudenosaunee, que van ser víctimes d'un genocidi per part dels colonitzadors francesos; la comunista valenciana Dulcinea Bellido, que va ser silenciada pel franquisme i els seus companys, i Julián Grimau, que va ser torturat i assassinat duran el franquisme.

La relació de Joan Miró amb els Estats Units va anar del rebuig a la fascinació. Aquesta gran mostra d'ambició internacional analitza com Miró va trobar un estímul en els artistes nord-americans més joves, entre els quals hi ha Jackson Pollock, Lee Krasner, Mark Rothko, Louise Bourgeois i Louise Nevelson. I com, al mateix temps, els va contagiar amb la seva força.

Els lemes més coneguts de la nord-americana Barbara Kruger (Newark, 1945), entre els quals hi ha "Compro, per tant, existeixo" i "El teu cos és un camp de batalla", continuen plenament vigents. La primera retrospectiva de l'artista a l'Estat (programada fins al 9 de novembre) estava plantejada com una experiència immersiva monumental on era encara més evident com Kruger subverteix el llenguatge publicitari i dels mitjans per posar de manifest els mecanismes de persuasió, consum i control inscrits en la vida quotidiana.

El fotògraf alemany Wolfgang Tillmans ha repassat els seus 35 anys de trajectòria d'una manera insòlita, amb un experiment curatorial que del 13 de juny al 22 de setembre va transformar l'espai de la biblioteca del Centre Pompidou, que li havia donat carta blanca perquè culminés la programació abans de tancar per obres durant cinc anys. Tillmans no només va exposar les seves fotografies, sinó que també va fer una selecció de pel·lícules, música, textos i performances.

El Centro Botín i el Museu Reina Sofia han saldat el deute històric amb la gran artista gallega de la generació del 27 amb l'exposició més ambiciosa del seu llegat. S'hi poden veure des dels cinc quadres de revetlles, unes obres mítiques dels anys 20, fins als fascinants personatges híbrids d'humans i animals. I, com un corrent subterrani, les obres exposades revelen com Maruja Mallo (1902-1995) es plantejava qüestions existencials i d'ordre científic i còsmic.

"Merdra!". Com diu el director del museu, Emmanuel Guigon, l'adjectiu ubuesc recorre tot el segle XX, així que l'exposició havia de fer justícia a la seva magnitud. I ho compleix: la mostra inclou pràcticament 500 obres i documents de desenes d'artistes, fotògrafs i autors consagrats dels segles XX i XXI, entre els quals hi ha Pablo Picasso, Henri de Toulouse-Lautrec, Paul Gauguin, Georges Rouault, Marcel Duchamp, André Breton, Antonin Artaud, Max Ernst, Joan Miró, Dora Maar, Le Corbusier, Jean Dubuffet, Enrico Baj, Raymond Queneau, Francesc Català Roca i William Kentridge.

Amb el permís de Gerhard Richter, l'alemany Anselm Kiefer (Donaueschingen, 1945) és un dels pintors més famosos d'ara, conegut per com ha fet catarsi de la traumàtica història alemanya en unes pintures de grans dimensions carregades de símbols. Així es va poder veure en la doble exposició que li van dedicar fins al 9 de juny el Museu Van Gogh i el Museu Stedelijk, que li va comprar obra a començaments dels anys 80 i ja li va dedicar una gran exposició el 1986. Abans de tot això, Kiefer va descobrir els Països Baixos en un viatge en bicicleta quan tenia 17 anys, i sempre ha tingut present el llegat de Van Gogh. A més, la Royal Academy de Londres li va dedicar una altra mostra sobre la influència que Van Gogh ha exercit en la seva obra des que era un adolescent.

L'australià Leigh Bowery (1961-1994) afirmava que s'ha de ser un mateix més enllà dels límits de l'acceptació social. Aquesta exposició, que es va veure fins al 31 d'agost, va revelar amb els seus vestits i les seves col·laboracions amb altres artistes la manera com Bowery va brillar com a artista, intèrpret, model, personatge televisiu, promotor de clubs, dissenyador de moda i músic. El van admirar figures com John Galliano, Sade, Derek Jarman i Boy George; i Lady Gaga no seria la que és sense el seu llegat.

Una icona de l'art sacre. Una mostra excepcional amb dues seus repassa la trajectòria de Fra Angelico, un dels grans pintors del segle XV, i la seva evolució del gòtic tarda al Renaixement. A més, analitza la influència que va exercir en altres pintors i escultors contemporanis. L'exposició inclou més de 140 obres, entre dibuixos, pintures, escultures i manuscrits il·luminats, provinents de grans museus del món entre els quals hi ha el Louvre de París, la Gemäldegalerie de Berlín, el Metropolitan de Nova York i la National Gallery de Washington.

Des de fa dècades, Gerhard Richter (Dresden, 1932) està considerat un dels artistes vius més importants —i més cotitzats—, per la manera com ha experimentat amb el llenguatge de la pintura i l'ha portat més enllà, especialment amb els quadres abstractes en què fa servir una rasqueta per estendre la pintura damunt la tela. Aquesta és la primera gran exposició que repassa els seixanta anys de la seva trajectòria, amb unes 275 obres, entre olis, escultures d'acer i de vidre, dibuixos, aquarel·les i fotografies pintades.

Coincidint amb el bicentenari de la seva mort a l'exili a Brussel·les, el Louvre ha organitzat una gran retrospectiva de Jacques-Louis David, el pintor que ha marcat l'imaginari artístic de la Revolució Francesa i l’Imperi Napoleònic amb obres icòniques com La mort de Marat, Napoleó travessant els Alps i La coronació de Napoleó. La mostra inclou un centenar d'obres, entre les quals també hi ha l'enorme Jurament del Joc de Pilota. Com diu el comissari, Sébastien Allard, David és “el defensor d’un ideal de bellesa al servei d’un projecte polític”. 

Es tracta de l'exposició més important que s’ha fet mai a Catalunya sobre un autor internacional de còmic viu, i una mostra de l'ambició del CCCB en les exposicions de còmic. Ware és l'autor que més ha influenciat els seus contemporanis, i durant set mesos (fins al 5 de novembre), el públic va poder repassar la seva evolució a través de centenars de peces originals, animacions, objectes i escultures.

El CCCB tanca l'any en gran amb una exposició monumental sobre l'univers de Mercè Rodoreda, per trencar els clixés que encara l'envolten i reivindicar-ne la magnitud literària i cultural. La comissària és Neus Penalba i, en paral·lel a documents i originals, Martí Sales ha fet una selecció d'obres de nova creació d'artistes i companyies teatrals com Èlia Llach, Mar Arza, Oriol Vilapuig, Cabosanroque, Carlota Subirós i La Veronal.

Una lliçó de com treure més partit del patrimoni, afegint noves capes de lectura als objectes històrics per connectar-los amb el present i els desafiaments del món actual. Un festí per a tots els públics. Així i tot, Matter matters (La matèria importa, la matèria és un afer important) ha sigut l'altra gran exposició polèmica de l'any a Barcelona, perquè els seus detractors consideren que menysté el patrimoni del museu. "Continuem tenint molts objectes sorgits de l'extractivisme i el colonialisme; tot està tenyit per aquest passat, i és absolutament present: Trump i els tecnooligarques com Musk, Putin i Xi Jinping. Això està donant forma al món i als productes que tenim a la vora. Podem canviar aquesta tendència? L'exposició parla en positiu", adverteix la comissària Olga Subirós.

Es tracta d'un dels fruits més importants del projecte amb el qual va tornar a Catalunya Manuel Borja-Villel fitxat pel departament de Cultura. L'objectiu de Borja-Villel és qüestionar el museu enciclopèdic i crear "una caixa d'eines" per analitzar el museu com un lloc d'"escolta activa" i de "trobada i de friccions". El resultat, que es va poder veure fins al 5 d'octubre, va ser una exposició punyent que revisava el llegat d'artistes com Isidre Nonell, Modest Urgell i Santiago Rusiñol, i on artistes com Dan Lie donaven el contrapunt al món occidental. Fabular paisatges ha sigut una de les exposicions més polèmiques dels últims anys, per les friccions del projecte amb el MNAC i perquè les idees de Borja-Villel, a vegades més avançades, van fer que el sector local topés amb els seus propis límits.

La directora del Macba, Elvira Dyangani Ose, ha reblat els encerts en les exposicions dels últims anys amb una mostra gegantina i pionera sobre el moviment panafricanista, que perseguia objectius com la fraternitat i la solidaritat internacionals entre pobles d’origen africà. S'hi poden veure unes 300 obres d'art i uns dos-cents documents i altres treballs fets per un centenar d'artistes i intel·lectuals africans, europeus, nord-americans i llatinoamericans, des de la dècada del 1920 fins a l'actualitat. D'una altra banda, podria ser el cant del cigne de Dyangani al capdavant del museu si no li renoven el contracte.