Quan l’alliberament era una imposició: la memòria femenina a l'Uzbekistan de fa un segle

BarcelonaL’hujum, que en uzbek vol dir "atac" o "ofensiva", va ser una campanya iniciada el 1927 per les autoritats soviètiques amb l'objectiu d'emancipar les dones musulmanes de les repúbliques de l'Àsia central i afavorir la seva integració en la vida pública. Un dels gestos més visibles que va comportar aquest projecte va ser l'obligació que les dones es traguessin el vel, fins i tot a punta de pistola, si calia. A l'Uzbekistan es calcula que el 8 de març del 1927 unes 70.000 dones van participar en la crema massiva dels vels. "Les autoritats soviètiques volien atacar les dones i els vels", afirma l'artista i cineasta uzbeka Saodat Ismailova (Taixkent, 1981) amb motiu de l'exposició que presenta a la galeria Àngels Barcelona (Pintor Fortuny, 27) fins al 31 de gener, titulada Competeixo amb temps. "Encara vaig néixer a l’Uzbekistan soviètic, amb la narrativa que devíem la nostra alliberació i la nostra llibertat a la Unió Soviètica", diu Ismailova.

Com indica el títol de la mostra, els treballs exposats aborden el pas del temps, i com el temps està relacionat amb la memòria i el patrimoni cultural de l'Àsia central. Entre ells, el vídeo titulat El seu dret és una "reacció" a la campanya de l'hujum. Consisteix en un collage d'imatges de pel·lícules i filmacions d'arxiu amb les quals visibilitza la violència inherent que ella considera que hi ha en l'obligació de treure's el vel i torna a la llum un reguitzell d'actrius uzbekes que van quedar en l'oblit. Així mateix, les imatges d'una locomotora avançant a tot drap semblen evocar l'impacte disruptiu de la Unió Soviètica. "Aquestes pel·lícules van deixar de projectar-se perquè amb el col·lapse de la Unió Soviètica ja no segueixen la nova narrativa del país", diu l'artista, que té un lligam molt íntim amb els treballs exposats. "El meu pare és cineasta. Va estudiar deu anys a Moscou, i la família de la meva mare és la que més va patir la repressió religiosa soviètica –explica–. Sempre intento estar al mig perquè tots dos m'han fet com soc".

Un exemplar d'El seu dret es troba en la col·lecció d'art contemporani TBA21 Thyssen-Bornemisza. D'una altra banda, Ismailova va rebre fa unes setmanes la primera Moving Image Commission de la Fundació Han Nefkens, dotada amb 86.000 euros, per desenvolupar un nou projecte cinematogràfic. L'obra fruit de la beca es podrà veure en les institucions col·laboradores i passarà a formar part de les seves col·leccions: el Museu Reina Sofia, el Singapore Art Museum i el Walker Art Center.

Dones atrapades entre l'estat i la família

L'hujum va deixar una empremta molt profunda. "Després de l’enfonsament de la Unió Soviètica, tots els relats van canviar, perquè vam començar a tenir accés a entrevistes de dones que havien passat pel procés de treure’s el vel. No es pot prendre una posició clara, perquè elles no entenien què se’ls demanava. No es poden fer grans canvis socials sense crear un programa educatiu. No pots, simplement arrencant una peça de roba, aconseguir que aquella persona esdevingui emancipada", diu Ismailova.

"Com diu el títol de la pel·lícula, si vols que el gest de treure’s el vel passi per la seva voluntat i amb dret, cal educar les dones. Així, un cop es treguin el vel, és per sempre", afegeix. D'una altra banda, els treballs amb els vels són una reacció respecte de les dones que es treuen el vel: "Quan els hi preguntes, no saben per què ho fan. ¿És només una qüestió de moda? Això em sembla horrible", lamenta l'artista. Però al mateix temps troba que el retorn del vel en llocs com el Senegal, Turquia i l'Aràbia Saudita és un "fracàs de l'educació" i fruit d'una agenda política.

Abans de l'arribada de la Unió Soviètica, explica Ismailova, un moviment d'intel·lectuals progressistes van tenir la idea que les dones es traguessin el vel. Però aquests intel·lectuals ho plantejaven com un gest al qual aquestes dones havien d'arribar per voluntat pròpia a través de l'educació. "Les entrevistes de les dones uzbekes que no estaven casades són terribles. A més, la gent que ho imposava eren estranys, gent de fora. Imagina’t l’impacte local que això va provocar. Les dones es van trobar entre l’estat i la família tradicional, i va haver-hi dones que van ser assassinades dins les seves famílies, perquè no podien viure amb aquella situació, mentre que unes altres es van suïcidar", diu l'artista. Pel que fa a l'educació, les autoritats soviètiques van eliminar els intel·lectuals locals, que sempre havien estat religiosos. "Era un món religiós i espiritual. Els soviètics es pensaven que la gent era analfabeta i que ells portarien l'educació. Nosaltres teníem tres llengües: àrab, persa i turc, però els russos van decidir que érem analfabets. I després d'eliminar els intel·lectuals, van confiscar les terres i van col·lectivitzar la propietat", explica.

Ismailova col·lecciona aquests vels des de fa molts anys, amb quatre dels quals ha fet un altre dels treballs exposats. "El material que es feia servir per tapar les dones en realitat prové dels mongols: era un objecte per protegir les dones del mal d’ull. Els vels servien per protegir-les del mal d’ull. Després es va sincronitzar amb l’islam i va adquirir un altre sentit. I també hi ha una altra teoria, que no es pot provar, segons la qual l’ús del vel es va estendre amb l’arribada dels russos, perquè la comunitat local volia amagar les dones dels russos", diu l'artista.

Juntament amb els vels, un altre dels fils conductors de la mostra són els cavalls i la seva domesticació. Així, la pantalla d'una altra de les obres, titulada Time's tails, està feta amb crins, damunt les quals Ismailova projecta els rostres d'un reguitzell de noies que va seleccionar durant una estada a l'Uzbekistan. "Els rostres de les dones apareixen sobre la superfície d’un vel que no es va arribar a fer, com si fossin al davant del vel, no al darrere", explica.