Germaine Dulac, la cineasta menystinguda pels surrealistes

BarcelonaLa revolució que proclamaven els surrealistes es va quedar en les seves obres. Sovint es van comportar com uns senyorots de cap a peus. La cineasta Germaine Dulac (1882-1942) va estrenar la primera pel·lícula surrealista, La coquille et le clergyman, el 1928, un any abans que la icònica Un chien andalou, de Luis Buñuel i Salvador Dalí. Però en comptes de felicitacions, va rebre insults i va haver d'aguantar que Louis Aragon i André Breton li diguessin que era una "vaca". I l'autor del guió, Antonin Artaud, es va queixar que l'obra de Dulac, a qui el Museu Tàpies dedica una exposició pionera fins al 22 de febrer, havia desvirtuat el seu text. De fet, abans de l'estrena del film, la revista Nouvelle Revue Française l'havia ignorat i havia publicat que el director de la pel·lícula era Artaud. Ella els va escriure una carta demanant-los que rectifiquessin.

Les dificultats de Dulac no es van acabar aquí: "Als anys 50, el crític Ado Kyrou encara lamentava que Dulac hagués dirigit el guió d'Artaud i criticava el resultat per «massa femení»", afirma Imma Prieto, la directora del Museu Tàpies i comissària de la mostra juntament amb la crítica cinematogràfica Imma Merino. "Els surrealistes la van menystenir totalment, mai no van acceptar el seu cinema", diu Prieto. En aquest sentit, és molt explícita una fotografia en què Dulac és l'única dona entre una multitud d'homes de la indústria cinematogràfica vestits de frac.

L'exposició del Museu Tàpies porta per títol Germaine Dulac. Je n'ai plus rien, i entre les peces que mostra hi ha el curtmetratge antihitlerià fet amb material d'arxiu Ce qu’il a dit: Ce qu'il a fait (1939), revelador de com Hitler va fer tot el contrari del que havia dit en qüestions com respectar el Tractat de Versalles i no annexionar-se Àustria i Txecoslovàquia. Es tracta d'un treball poc conegut que es va poder veure a la gran retrospectiva que la Cinemateca francesa va dedicar a Dulac el 2022. "La mateixa Dulac el va definir com antinacionalista i antihitlerià. Amb l'auge de la ultradreta que també tenim nosaltres, no pot ser més actual", diu la directora del Museu Tàpies.

Ce qu'il a dit: Ce qu'il a fait pertany a un tercer moment en la trajectòria de Dulac en el qual va fer un gir i es va plantejar el cinema com "una eina de consciència social, o com una manera de documentar la història", tal com diu Prieto. "Com una eina per transformar també la societat", subratlla. Abans d'aquest curtmetratge va acabar la pel·lícula Le cinéma au service de l'histoire amb l'interrogant "Quin camí prendrà Europa?" Curiosament, en una de les cronologies incloses en una de les versions del guió, Dulac va recollir la Revolució d'Astúries del 1934. Però com es pot veure en alguns dels documents exposats, tampoc no ho va tenir fàcil, perquè la censura la va perseguir des de La coquille et le clergyman, on havia mostrat el desig sexual d'un capellà.

Una cineasta feminista pionera

Filla d'una família acomodada, Dulac va ser transgressora també en la vida personal. Després de divorciar-se de l'enginyer Louis-Albert Dulac, va iniciar una relació amb Marie-Anne Colson-Malleville. "En l'obra de Dulac sempre és molt important la reivindicació de la llibertat de la dona", subratlla Prieto. Així, en el seu primer curtmetratge, Les soeurs ennemies (1915), una germana retreu a l'altra que es deixi vèncer per les convencions. A més, la protagonista de La fête espagnole (1919) es mostra completament aliena a dos homes que se la disputen i que moren en duel. I La souriante Madame Beudet (1923), la pel·lícula per la qual va rebre els primers reconeixements, és considerada una pel·lícula feminista pionera perquè denuncia l'opressió de la protagonista.

Al llarg de la seva trajectòria, Dulac va dirigir una vintena de pel·lícules, que es podran veure en una retrospectiva a la Filmoteca de Catalunya. També va desenvolupar una intensa trajectòria com a productora, guionista, crítica i teòrica. Així, coincidint amb l'exposició, l'editorial Wunderkammer publica els seus escrits en català i castellà. "La seva obra es pot dividir en tres grans blocs, tot i que són transitables, perquè hi ha una manera d'entendre el moviment i el ritme que apareix en tot el seu cinema, sobretot en els dos primers blocs", diu Prieto. Aquests dos primers blocs, que van ser simultanis, corresponen a un cert impressionisme i a l'experimentació. En aquest últim es pot veure com Dulac jugava amb el collage i la sobreimpressió d'imatges. "Si mirem com tractava els exteriors i el moviment, es pot observar no diria que una bellesa, sinó la fragilitat amb què capta l'atmosfera, l'ambient. I dins d'això, fa alguns girs surrealistes, com l'aparició i desaparició d'objectes, o la captura de l'objecte en què vol que et fixis", diu Prieto.