"Joan Miró busca la universalitat des de les entranyes de la seva terra"

BarcelonaRosa Maria Malet (Badalona, 1948) i Marko Daniel (Aquisgrà, 1964) són els dos directors que han capitanejat la Fundació Joan Miró durant més temps. Malet la va dirigir durant 37 anys, i Daniel hi va arribar el 2018. L'ARA els ha reunit amb motiu del 50è aniversari de la institució. Recorden com es van conèixer, quan Daniel, que treballava a la Tate Modern de Londres, va començar a col·laborar amb la fundació amb motiu de l'exposició Joan Miró. L'escala de l'evasió. "En aquell moment parlava castellà, encara no parlava català, i em va tocar a mi venir de recerca, i vam compartir el projecte –recorda Marko Daniel–. La fundació és el centre del món on es conserva no només l'acumulació més important d'obra i de material d'arxiu, sinó també de coneixement sobre l'obra de Miró. I, per tant, des de la Tate teníem claríssim que hi volíem col·laborar. La fundació ja és reconeguda com el col·laborador necessari quan vols fer alguna cosa important sobre Miró", explica Daniel.

La fundació és un referent internacional. Com va ser l'arrencada, just quan acabava el franquisme?

— Rosa Maria Malet: Quan la fundació va obrir, el públic de Barcelona n'esperava molt, i el primer director, Francesc Vicens, va correspondre a aquestes expectatives amb exposicions tan excepcionals com Suggestions olfactives. Després, durant els meus quatre anys com a directora en funcions, en certa manera vaig ser continuista, perquè en principi la meva estada estava limitada a aquells quatre anys d'excedència que Vicens havia demanat per dedicar-se a la política. I quan el patronat, on hi havia la família de Miró, em va ratificar com a directora, em van insistir que no perdés mai de vista que Miró volia que la fundació fos un lloc obert a tots els artistes. Hi havia l'Espai 10, que després va passar a ser l'Espai 13, però sempre es va mantenir aquesta obertura de cara als artistes, ja fossin coetanis de Miró, com Calder, Duchamp i Arp, o d'una generació posterior, com Tàpies, Rothko i Warhol. I quan vam celebrar el centenari del naixement de Miró, em va semblar que hi havia un aspecte que s'havia divulgat poc, que era el fons de dibuixos preparatoris, anotacions i quaderns de treball. Aquell va ser un bon moment per fer-ne una presentació prou exhaustiva, relacionant les pintures acabades amb els treballs previs.

La fundació va funcionar durant un temps com el museu d'art contemporani de Barcelona, i des dels anys 90 ja no ha de complir aquesta funció.

— R.M.M.: Vam mantenir la doble línia de Miró i els altres artistes perquè era el que tant el patronat com els nostres visitants esperaven, però em sembla que, ara que existeixen el Macba, el MNAC i el Museu Tàpies, la fundació està més centrada en Miró. Crec que s'estan presentant propostes molt interessants, com Miró-Picasso i Miró Matisse, més enllà de les imatges, que aprofundeixen en el coneixement de Miró.

Així que encara hi ha aspectes del llegat de Miró en els quals cal aprofundir?

— Marko Daniel: Encara hi ha nova recerca sobre Miró, això és molt important. Miró-Picasso i Miró-Matisse estaven basades en una investigació i el 10 d'octubre inaugurem Miró i els Estats Units, que està basada en més de quatre anys de recerca. És un projecte de molta investigació en què les dones artistes tindran un paper molt important. I d'aquesta manera trobem noves maneres d'investigar sobre Joan Miró. Però també passa amb els projectes amb artistes més joves a l'Espai 13 o al Premi Joan Miró, on artistes que en teoria no tenen cap relació amb Miró, ens diuen que Miró és molt important per a ells. Miró parla als artistes d'avui i interpel·la els públics d'avui.

I per què creieu que Miró atrau els artistes joves?

— M.D.: Hi ha un tret molt específic de Miró, que és la curiositat. Parlem molt de la seva generositat, de la seva obertura, que va ser una persona humil, però també tenia una curiositat enorme, i en cap moment de la seva vida va deixar de descobrir coses noves, perquè sempre volia saber què estaven fent els artistes joves, les noves generacions de creadors, i també els nens i la gent jove. I també va voler estar al dia de les noves idees en el camp de la ciència, la música, la literatura...

— R.M.M.: Potser ara ja està superat, però en una altra època es tenia una percepció de Miró com molt immediata, basada en la identificació dels elements característics que hi ha en les seves pintures, com poden ser els estels. I el que em sembla interessant és veure com Miró és un personatge que està molt arrelat a la seva terra; i cal afegir tot el que va viure quan es va instal·lar a París, quan tenia 20 anys, a prop d'on vivia André Masson, i a través seu va conèixer tots els escriptors surrealistes. Així, la fusió d'una cosa i l'altra dona una personalitat insòlita i única.

Aquesta percepció més immediata, o epidèrmica, de Miró està superada?

— R.M.M.: Em sembla que sí, i per aconseguir-ho va ser molt important l'exposició del seu centenari i altres de posteriors a la mateixa fundació i en altres llocs.

— M.D.: La fundació és testimoni del caràcter metòdic de Miró, que conservava esborranys, quaderns, fragments de diari en els quals s'havia fet un petit esbós; treballava les idees durant molt de temps. I això realment vol dir que la seva mentalitat era d'artista al 100%. Però també tenia una actitud que té molt a veure amb la generació de coneixement. És un artista molt complet, perquè tenim la faceta emocional però també un aspecte molt compromès amb la manera com treballava. Aquest compromís està molt relacionat amb el fet que va viure durant un segle XX complex i difícil. Per a Miró, estar tan arrelat al Camp de Tarragona era molt important, perquè aquest focus concentra la seva visió i després s'expandeix, i li permet arribar a un llenguatge artístic que té la capacitat d'apel·lar a un públic universal. No busca la universalitat a través d'una abstracció senzilla o de la superfície, sinó des de les entranyes de la matèria i de la seva terra. Quan portem Miró a Tòquio i la gent es mira aquestes pintures de la primera època, donen a entendre molt sobre qui som. I quan dic qui som, em refereixo a qui som aquí, a Barcelona, a Catalunya, però també qui som com a éssers humans.

Què pensaria Miró d'un present tan convuls com l'actual?

— R.M.M.: Crec que li faria mal, la situació que es viu internacionalment, i localment amb la poca atenció per la llengua, la cultura, les arrels pròpies de la nostra tradició.

— M.D.: Amb la recerca que hem fet per a l'exposició estem parlant d'una situació de postguerra en què tenia una dictadura a casa, on tot era gris, i, mentrestant, als Estats Units tot era en tecnicolor. Era una experiència totalment esperançadora per al futur de la humanitat, una esperança democràtica, on trobàvem tots aquests elements, que no només són artístics, en la vida de Miró. Si mirem la història amb atenció, en podem extreure unes lliçons molt bones per al moment actual i per al nostre futur.

Què ha significat per a la fundació el fet d'estar Montjuïc, i com creuen que l'afectaran les transformacions que hi ha previstes?

— R.M.M.: Fins ara ha sigut més aviat dur, perquè els accessos no eren fàcils. Tenim el funicular, que sembla que és una bona ajuda, però tot sovint ens trobàvem que estava parat nou mesos per obres de millora. Això era tot sovint.

— M.D.: A mi em sembla que les circumstàncies han canviat; ara l'accés no és tan dolent. Si comparem la nostra vida a Barcelona amb la d'un habitant de Tòquio o París, ho tenim molt fàcil aquí, fins i tot a Montjuïc. Estem en un parc urbà amb unes vistes magnífiques. Al març de l'any vinent inaugurarem un jardí que tenim aquí al costat però que no era accessible. Tot això ens integra en aquest context de natura, arquitectura i art. A més, després de la pandèmia, i amb les preocupacions que tenim avui en dia, aquests són elements claus per a molts ciutadans. Crec que la nostra ubicació, tot i que no és tan cèntrica, és la que jo voldria que fos. Una vegada més es confirma que la decisió que van prendre Miró i Sert de construir un edifici de nova planta en un parc demostra que miraven cap al futur.

Tenen alguna obra preferida de Miró?

— R.M.M.: N'hi ha una que m'ha marcat, per la inconsciència del moment, i pel goig de tenir-la a la fundació. Un dia vaig anar a Palma a veure Pilar Juncosa. Em va dir que anés al dormitori, i que li portés la Constel·lació que conservava. "Ara demanaré que ens ajudin a embolicar-la perquè te la puguis emportar, perquè he decidit que la Constel·lació ha d'anar a la fundació", em va dir. Em vaig quedar sense paraules, evidentment, perquè no havíem parlat mai de quines eres les seves intencions amb aquesta obra. És una obra petita, no costa gaire de portar. I, esclar, me la vaig emportar simplement dins un paquet de cartró i sense cap assegurança, i l'endemà ja era a la fundació.

I vostè, Marco?

— M.D.: La meva és una pintura que a vegades s'ha considerat una mica difícil: Paisatge del punt blau. És una tela de gran format, totalment blanca, amb un petit punt blau. Per a mi representa el procés de Miró de treballar, de pensar, d'arribar a una pintura com aquesta no com un gest frívol o espontani, sinó com el fruit de dècades de feina. En certa manera, per reduïda i simple que sigui, aquesta pintura ens recorda el seu mestre Modest d'Urgell, els seus paisatges amb la línia de l'horitzó i una lluna plena o un sol, però també el buit de la pintura japonesa, el concepte del budisme zen del no-res i d'una obertura seva cap a horitzons molt, molt llargs. També parla de l'experiència de la visió, del sentit d'estar en el paisatge aquí d'estiu, amb la calor que fa, tancar els ulls i tenir cremant a la retina el punt on hi ha el sol.