Art
Cultura Art 06/01/2024

Pablo Picasso a França: de sospitós d'anarquisme a glòria nacional

L'artista malagueny estava fitxat per la policia des del 1901 i el 1940 li van negar la nacionalitat francesa

4 min
Retrat de Pablo Picasso, París, estudi del número 29 del carrer Astorg, hivern de 1935–36

BarcelonaFa dècades que Pablo Picasso és una glòria cultural a França. A vegades fins i tot el consideren més francès que espanyol. Des d’Espanya, França es veia com la Meca de l’art modern i, després de la Guerra Civil, com un país on trobar refugi i llibertats. El mateix Picasso, instal·lat a França de manera permanent quan era molt jove, va rebutjar tornar a Espanya mentre Franco continués al poder. Però la seva relació amb França va tenir una cara fosca des del començament: la policia francesa el va fitxar com si fos un “mafiós”, afirma la sociòloga i professora Annie Cohen-Solal al llibre Un extranjero llamado Picasso (Paidós), fruit d’una intensa investigació pionera als arxius policials francesos i uns trenta arxius més arreu d’Europa, els Estats Units i Rússia.

“Picasso tenia tres estigmes: era un estranger i suposadament anarquista, perquè vivia amb els artistes catalans, i era un artista d’avantguarda, cosa que atemptava contra el bon gust que promulgava l’acadèmia francesa de belles arts”, afirma Annie Cohen-Solal, amb motiu de la presentació del llibre, que va guanyar el premi Femina d'assaig, al Museu Picasso.

L'obra va veure la llum a França coincidint amb una gran exposició al Museu d'Història de la Immigració de París, i ara l’autora torna a ser la comissària, juntament amb Vérane Tasseau, d’una altra mostra sobre el mateix tema a la seu novaiorquesa de la galeria Gagosian que estarà en cartell fins al 20 de febrer. “No soc historiadora de l’art, no em fixo en els aspectes formals de les obres, sinó en com l'estatus social dels artistes influeix en la seva obra,”, adverteix l’autora.

El parany dels artistes catalans a París

La policia francesa li va obrir un expedient a Picasso fins i tot abans que es mudés definitivament a París: la notícia de l’exposició que li va dedicar el marxant Ambroise Vollard l'any 1901 que va aparèixer al diari Le Journal va cridar l’atenció del comissari Rouquier, per raons com el tema ombrívol de les prostitutes que apareixen en les pintures de la incipient època blava de l’artista. Però sembla que els motius per obrir l'expedient van ser sobretot polítics, ja que Rouquier va apuntar que “hi ha motius per considerar-lo com a anarquista”.

“Picasso no podria haver anat a París sense els catalans –explica–, perquè no parlava francès. Els catalans el van acompanyar tot el temps, però al mateix temps la policia el va fitxar perquè la colònia catalana, on hi havia personatges com el marxant Pere Mañach, era considerada perillosa. Així que Picasso va ser considerat perillós immediatament”, diu l’autora, per a qui els artistes viuen l’experiència d’haver de marxar de casa com un repte: “La manera com Picasso va afrontar aquest repte va ser brillant, perquè era molt difícil: estem parlant de la França del 1900, que era molt nacionalista, molt rígida. Picasso no només va demostrar ser un geni en la pintura sinó també en la política”.

Resguard de la sol·licitud del document d'identificació d'estranger de Pablo Picasso el 1935

Un altre dels moments importants en la difícil relació de Picasso amb l’estat francès es va produir quan li van negar la nacionalitat francesa l’any 1940 per la intervenció de l’adjunt a l'inspector principal dels serveis secrets, Émile Chevalier. Tot apunta que Picasso va demanar la nacionalitat per una qüestió de seguretat: “A Picasso el van rebutjar perquè era massa brillant i massa revolucionari. Hi ha un contrast entre la fama que tenia als Estats Units i la seva invisibilitat a França. L’any 1940, Picasso era considerat un artista degenerat a Alemanya, republicà a l’Espanya de Franco i odiat a la Itàlia de Mussolini. Picasso sabia que havien assassinat Federico García Lorca, i va demanar la nacionalitat francesa perquè tenia por de ser la pròxima víctima. Tenia por que el matessin, estava angoixat”. Així i tot, aquest va ser un tema del qual només va parlar amb la promotora artística Marie Cuttoli. “El bloqueig del seu expedient per part d’Émile Chevalier el veig fruit del poder exorbitant d’un policia mediocre, per una qüestió de gelosia. Va ser tràgic”, subratlla l’autora.

La sociòloga i historiadora Annie Cohen-Solal al Museu Picasso de Barcelona

En el camp patrimonial, fins al 1947 els responsables dels museus públics francesos es van negar a comprar obres del malagueny, i els del Louvre van rebutjar la donació de Les senyoretes d’Avinyó. La seva situació va començar a canviar quan Picasso es va afiliar al partit comunista l’octubre del 1944. “Molts alcaldes de França van escriure a Picasso per demanar-li obres. Picasso no només no es va queixar sinó que va respondre amb generositat, va ser la força que va canviar l’arcaisme de França, perquè gràcies a ell es va crear una xarxa de museus d’art modern a França”, diu Cohen-Solal. El 1955 Picasso va marxar al sud de França i no va tornar a París. També allà va ser revolucionari: "Es va convertir en un artesà: amb les ceràmiques va tornar a fer el que havia fet amb el cubisme, barrejar l’alta i la baixa cultura, i va vendre obres a tothom que les pogués comprar. Era un demòcrata". També es va revelar per damunt de qualsevol nacionalitat: "Es va obrir a l’esfera a la qual sempre va pertànyer, la mediterrània, que vol dir múltiples cultures, mestissatge. Quan André Malraux, que era el ministre de Cultura de Charles de Gaulle, li va oferir la naturalització, va respondre que no, i tampoc va acceptar la Legió d’Honor. Crec que en això va ser extremadament brillant", conclou Cohen-Solal.

stats