Els artistes reclamen un món més just a la Biennal de Venècia

Jordi Colomer converteix el pavelló d’Espanya en un espai apàtrida i col·laboratiu

Si els artistes governessin el món i les obres d’art fossin tan vinculants com una llei, el món seria millor. Si l’art, sense perdre la seva essència, regulés la vida política, econòmica i social, es tindria més cura del medi ambient i hi hauria més solidaritat. Aquest és el missatge que sembla llançar al món la directora de la 57a Biennal de Venècia d’art, Christine Macel, conservadora del Centre Georges Pompidou, amb les obres dels 120 artistes d’arreu del món que ha seleccionat per a l’exposició central del certamen, Viva Arte Viva, dividida entre l’Arsenale i el pavelló central dels Giardini. “L’art és l’últim bastió, un jardí que s’ha de cultivar per sobre de tendències i interessos personals. Apareix com una alternativa inequívoca a l’individualisme i la indiferència”, afirma la comissària al catàleg de la mostra.

Malgrat tot, no peca d’innocent: si proposa un missatge esperançador és perquè és urgent pensar nous futurs. Hi ha un noi que camina per les sales d’exposició de la Biennal vestit amb una armilla fluorescent amb el lema “Future? escrit a l’esquena. A cada sala on entra, com si estigués castigat, es posa de cara a la paret. Un vídeo del japonès Shimabuku critica la dependència dels ginys tecnològics: es pot veure, com si fos un d’aquells documentals sobre com els primers homínids feien les seves eines, un home que treballa en un objecte per poder tallar una poma. Però no és una pedra, sinó la pantalla d’un Macbook Air.

Olafur Eliasson, conegut per les seves grans instal·lacions lumíniques, dona un bon exemple de com un artista es pot involucrar en qüestions socials: participa a la Biennal amb una rèplica del seu estudi destinada a ajudar els immigrants i refugiats. “ El projecte neix de la frustració de no poder fer res davant del drama migratori”, diu una membre del seu equip, Camille Kragelund. “Abans de Venècia, el vam portar a Viena i a Boston, i en cada context és diferent -afegeix-. A Viena eren prioritaris l’assessorament legal i les classes d’idiomes, i a Boston, com que els immigrants ja tenen papers, el més urgent era trobar una feina per poder-s’hi quedar. També fem altres activitats, com tallers de cuina per enfortir les comunitats i programes de formació”. El projecte porta per títol Green light, i fa referència a una làmpara de fusta que també està exposada. Els visitants poden seure i muntar-ne un exemplar, però per emportar-se-la han de fer una donació al projecte. Els beneficis van destinats a dues ONG.

Difuminar la presència de l’Estat

El projecte del barceloní Jordi Colomer al pavelló espanyol, comissariat pel director del centre d’art madrileny CA2M, Manuel Segade, no és de caire humanitari però sí que investiga com es forma una comunitat i el potencial que té la unió de les persones. També té graderies on es poden fer diferents activitats. Però el més radical d’aquest treball és que difumina la càrrega de representació de l’Estat que té el pavelló. “La idea que l’arquitectura representa un país és una mica còmica”, diu l’artista. Els pavellons nacionals dels Giardini no només són espais de representació, també són ambaixades del país en qüestió. Per tant, el pavelló espanyol és territori espanyol. Però dins l’exposició de Colomer, titulada ¡Únete! Join us!,hi ha una bandera apàtrida feta amb teles de colors. De fet, aquesta exposició és a l’altre extrem de la que Santiago Sierra va presentar l’any 2003, que va aixecar molta polseguera perquè l’artista només va voler que hi poguessin accedir ciutadans espanyols després d’ensenyar el DNI a l’entrada.

El punt de partida de l’exposició es troba en una sèrie de taules plenes de reproduccions d’edificis anodins construïts al litoral espanyol entre els anys 1968 i 2008 fetes amb planxes metàl·liques. A partir d’aquest “punt de trobada”, com explica el mateix Colomer, els vídeos exposats proposen un viatge que passa per la superilla del Poblenou; l’autòdrom Terramar, a Sitges, que ara és un lloc abandonat; un garatge de caravanes a Viladamat (Empordà); i fins i tot els carrers de Nashville i d’Atenes. La selecció de Nashville no és casual: Colomer la va triar perquè hi ha una rèplica del Partenó i li serveix per parlar de la mobilitat de l’arquitectura. En totes aquestes localitzacions es pot veure com es forma una comunitat i com fan alguna activitat plegats guiats per l’actriu Laura Weissmahr, l’escriptora i cantant Lydia Lunch i Anita Deb, que treballa en un banc i és ballarina. A Barcelona, per exemple, Anita imparteix sense música una classe de dansa hindú, com si fos una escena improvisada de Bollywood. “També hem volgut reflexionar sobre els desplaçaments, què vol dir viure en un lloc i el sentiment de pertinença -explicava ahir Colomer en la presentació del pavelló-. Vam treballar en llocs que no són de ningú. Quan vam anar a la superilla, acabaven de crear-la i els veïns encara no sabien què fer-ne. Es tracta d’ocupar aquests llocs i donar-los una nova vida temporalment”.

Un àpat de colors per evocar els ‘Cerimonials’ de Miralda i Rabascall

Política traduïda en poesia

De tornada a l’exposició principal, es pot escollir una de les nou seccions en què Christine Macel ha dividit el recorregut. Són seccions temàtiques de caràcter més aviat insòlit: n’hi ha de dedicades a Dionís; al temps; a la dona; a reivindicar la vida, la sexualitat i el plaer; al taller dels artistes, i a les alegries i les pors. En aquesta edició de la Biennal potser hi ha menys política que en altres edicions, però sí que la poesia apareix com un element destacat indispensable. Fa dos anys hi havia exposat un reguitzell de motoserres penjades del sostre de la sala i pintades amb quitrà, i enguany hi ha un mur cobert de pompons de llana gegants, de Sheila Hicks. Pel que fa a la llista d’artistes, crida l’atenció que hi ha pocs grans noms. A més de la macroinstal·lació d’Olafur Eliasson, hi ha dues peces menors del cineasta John Waters, instal·lacions de Philippe Parreno, Franz West i Gabriel Orozco i una sèrie de dibuixos feministes de Kiki Smith.

De la selecció de peces també es pot deduir que fer obres d’art amb fil i agulla ja no és només una crítica feminista al domini masculí del món de l’art, perquè s’està convertint en una pràctica molt estesa. Potser és una crida a no fer un ús abusiu de la tecnologia i a recuperar l’ànima de treball artesanal. O una moda. Ian McConville recull al projecte The mender peces de roba que s’han fet malbé, escolta la història que li explica el propietari i les acaba unint amb un fil de seda a les parets de la sala. “Per a mi la seva història és un regal”, diu l’artista. Entre un conjunt de peces de la desapareguda Maria Lai també hi ha alguns brodats, però destaquen sobretot les fotografies que documenten una acció que va fer en un petit poble italià, Ulassai, l’any 1981, consistent a unir totes les cases de la localitat amb una cinta blava en un esdeveniment que acaba tenint un punt festiu.

Empoderar la comunitat

Maria Lai no és l’únic cas d’un artista que cedeix el protagonisme als membres de la comunitat on treballa. Els vídeos de Juan Downey inclouen fragments filmats per membres de la tribu ianomami, que estava estudiant. I un altre vídeo de Marcos Ávila Forero mostra com els habitants de dos poblets a l’entorn del riu colombià Atrato recuperen la tradició ancestral de comunicar-se picant amb les mans damunt l’aigua. “Projectes com aquest existeixen per la capacitat d’implicar-se que té la gent, perquè creuen que val la pena fer-ho”, explica Ávila Forero. També explora el transvasament cultural entre l’Àfrica i l’Amèrica Llatina i els efectes de la guerra en la cultura. “Mai havien tocat amb l’aigua. Vam treballar amb un musicòleg i vam practicar fins que va sortir -afegeix l’artista-. Però jo no els he retornat res, només els vaig proposar que ells mateixos es tornessin a apropiar de la seva història”.