25/10/2019

Un atreviment parcialment reeixit a propòsit de Rodoreda

2 min
Un atreviment parcialment reeixit a propòsit de Rodoreda

BarcelonaÉs tot un atreviment portar a l’escenari La mort i la primavera, el relat mes críptic de Mercè Rodoreda, una novel·la que té ben poc a veure amb les obres realistes i costumistes de l’autora llevat d’una amargor convertida aquí en brutalitat i fàstic. És un món arcaic on tot l’humà sembla desterrat o, encara pitjor, que fa brollar tot l’inhumà que hi ha en l’ésser humà. Un món lligat per unes normes atàviques que sotmeten els atemorits habitants d’un poble situat sobre un riu que li soscava els ciments, que enterren el seus difunts dintre dels arbres amb la boca plena de ciment perquè no s’escapi l’ànima.

No era fàcil traslladar aquest món a l’escenari i fer-lo entenedor per als espectadors. Joan Ollé ho aconsegueix, però només a mitges. Diríem que la seva proposta escènica està més afinada que una dramatúrgia un tant somorta que no ajuda a revelar què amaguen unes paraules que en molts moments segur que caldria escoltar diverses vegades. Calia treballar més sobre les emocions que sobre les paraules per colpir mes directament. Malgrat això, tant l’opressiu espai escènic (Sebastià Brosa) com les superbes projeccions i els efectes fantasmagòrics (Francesc Isern), així com el vestuari (Míriam Compte i Nidia Tusal), el subjugant espai sonor (Damien Bazin, Ramon Muntaner i Adrià Muntaner) i la il·luminació (Lionel Spycher) ens sumeixen en aquest mon surrealista i esperpèntic que atrau tant com repel·leix. I on hi brillen els monòlegs que capten l’atenció, que ens arrosseguen i colpeixen. Em refereixo al de l’etern presoner transmutat en fera (fantàstic Pepo Blasco), al del senyor dictador (Joan Anguera) que busca diferenciar-se fins i tot en la mort, i a les intervencions del fill del ferrer (Roger Vilà) i de la jove esgarradeta (Sara Morera) amb un crit al final certament esfereïdor que resumeix el crit de tota l’obra contra una societat repressora del desig i amb ell de la llibertat. Rosa Renom assumeix el paper de narradora amb un dicció neutra, com li agrada al director, i el protagonista, Francesc Colomer, malgrat el gran esforç, mostra un excessiu to llastimós poc expressiu.

stats