Bad Gyal contra 'la bona música'
La catalana triomfa en cada escenari que trepitja, però els seus mèrits mai són prou per als xèrifs rockers i els seus gustos
BarcelonaHi ha una llegenda repetida fins a l'avorriment que diu que els crítics musicals són músics frustrats. Acceptant aquesta premissa, ¿com definiríem els policies del bon gust musical a la xarxa? Aquests guardians de les essències són els que s'han dedicat aquesta setmana a menysprear Bad Gyal, una artista que és en el millor moment de la seva carrera: una gira estatal acabada de començar amb quasi tot el paper venut i pocs dies abans d'estrenar el nou senzill, Zorra. Bad Gyal triomfa en cada escenari que trepitja, però els seus –molts– mèrits mai són prou per als xèrifs rockers i els seus anacrònics gustos, cosa que es va demostrar dimarts, quan la cantant de Vilassar de Mar va ser trending topic durant tot el dia a Twitter. El motiu és que una seguidora va gosar demanar "un sol motiu" pel qual els australians AC/DC eren "més bons" que Bad Gyal. Aquesta pregunta va resultar ser una ofensa per als dinosaures del rock, que van aparèixer en estampida a dir, repetir i insistir que el que ells escolten és la música de debò, la pura, la bona.
Pel que sembla, hi ha una llei invisible, inamovible i escrita amb lletres de foc pels déus del rock que diu qui fa les cançons que entren en uns estàndards bons i les que ho fan als dolents. Aquest debat és profundament estèril, perquè de la música en podem valorar la incidència, la pretensió, la proposta artística i, sobretot, el que inspiren a cada un, però no si és bona o dolenta, no existeix aquesta separació.
D'això parla l'assaig Música de mierda (Blackie Books, 2015), en què el crític Carl Wilson detalla l'esnobisme i classisme que suposa valorar unes músiques per sobre d'altres pel simple fet que a tu no t'agradin i et semblin d'una cultura inferior. La possibilitat que tenim els qui ens oposem a aquestes classificacions és, directament, manifestar-nos en contra del que es consideri bona música. Fa anys l'activista cultural barceloní i actual mànager de Yung Beef, Quique Ramos, va optar per reivindicar els seus grups preferits que menys perícia tenien amb els seus instruments, com les Shaggs o Beat Happening. Contra la bona música, es deia el seu espai. Una filosofia ideal per riure's dels puristes del rock, l'acadèmia i el virtuosisme.