El Barroc al servei del crit d’alliberació de l’Àfrica
Crític teatralC oup fatal porta la signatura d’Alain Platel (Les Ballets C de la B), però l’exuberància rítmica de l’orquestra del congolès Rodriguez Vangama -reinterpretant la toccata de L’Orfeo de Monteverdi- podria induir a l’equívoc que el creador belga s’ha apuntat a l’apadrinament multiculti, com Peter Gabriel fa dècades amb la marca Womad.
La veu del contratenor Serge Kakudji en atacar l’ària Presti ormai l’egizia terra del Giulio Cesare de Händel és un primer avís que l’espectacle que s’ha pogut veure al Temporada Alta és més que una celebració africana per entretenir el públic europeu. Això va de debò, encara que sigui una festa.
Cadascuna de les partitures de Händel, Vivaldi o Glück planteja un conflicte entre mons i cultures, subratllat per un crit de llibertat o desesperació, i si el repertori s’acosta a la música popular, la referència és un himne del moviment pels drets civils (To be young, gifted and black ) de la cantant i activista Nina Simone. La brillantor daurada de les cortines de rotlle es reflecteix sobre un ball de cartutxos buits. L’estranya bellesa de les bales reciclades. L’explosió de color i extravagància dels sapeurs -la confraria de dandis de Kinshasa- inclou la seva reivindicació anticolonialista.
Una festa sense prejudicis
Costa molt poc deixar-se portar per la contagiosa energia positiva dels polifacètics i multitalentosos integrants d’aquest espectacle, i deixar-se bressolar per la seva festiva superfície. En algun moment és possible que Coup fatal fins i tot ho propiciï de manera desacomplexada. Tampoc és pecat deixar-se portar per un esperit artístic essencialment extravertit. Importa encara menys, en aquest cas, perquè el geni de Platel ressorgeix en els fragments que combinen totes les sensibilitats reunides a l’escenari. Un lloc per als músics, el contratenor solista, els integrants del cor, i un ballarí solista sortit entre els músics.
Al fons -en una plataforma elevada després de les cortines de bales-, un cos solitari fon en una única expressió física dues cultures coreogràfiques, la pròpia i la matisada per Platel. La fusió allunya els seus moviments de la zona de confort d’estètiques conegudes per col·locar-lo en un espai propi d’enorme atractiu. És aquí quan es produeix una experiència d’alquímia artística. És aquí quan Platel i els extraordinaris artistes reunits en aquest projecte donen el cop fatal al suat discurs de la multiculturalitat.
