Cinema
Cultura 20/02/2020

La Berlinale arrenca amb suavitat sota l'ombra de Salinger

Sigourney Weaver presenta al festival el discret film inaugural de Philippe Falardeau

Xavi Serra
3 min
Sigourney Weaver i Margaret Qualley, protagonistes de 'My Salinger year', a Berlín.

Enviat especial a BerlínÉs possible que aquesta Berlinale acabi estant marcada pel cinema d'autor radical que defensa el seu nou director, Carlo Chatrian, però la pel·lícula que s'ha projectat aquest dijous per inaugurar el festival sembla programada per a l'anterior direcció. En una edició que s'intueix farcida de cinema exigent i no apte per a tots els paladars, Chatrian deu haver pensat que era millor arrencar suau amb una pel·lícula amable i sense arestes com My Salinger year, del quebequès Philippe Falardeau –director de Professor Lazhar–, que segueix una jove aspirant a escriptora durant l'any que passa treballant per a l'agent que representa l'escriptor J.D. Salinger.

La pel·lícula adapta la novel·la autobiogràfica de Joanna Rakoff, que a mitjans dels 90, acabada de sortir de la universitat, es va traslladar a Nova York i va aconseguir una feina en una prestigiosa i refinada agència literària en què una de les seves tasques era llegir el correu que enviaven els fans de Salinger, respondre amb un text establert –sense actualitzar des del 1963– i a continuació destruir les cartes. Però Rakoff es va sentir immediatament captivada per les històries que llegia i la sinceritat despullada d'aquells fans, una honestedat que, pensava, no mereixia una resposta tan freda i impersonal.

Entre 'Girls' i 'Mad men'

Tot i el que pot fer pensar el títol, l'autor d'El vigilant en el camp de sègol és només un personatge secundari d'aquesta història, una figura distant que s'intueix de lluny o a través de la línia telefònica. My Salinger year és, de fet, el relat d'iniciació a la vida adulta d'una jove insegura de la seva vocació literària, un viatge de descobriment personal que no difereix molt del que fan les protagonistes de la sèrie Girls: la Joana també viu en un apartament atrotinat, té un nòvio aspirant a escriptor a qui de vegades no suporta i somia que algun dia la revista New Yorker publiqui els seus poemes.

La seva feina, en canvi, s'assembla més a Mad men: l'agència literària sembla sortida d'una altra època, una càpsula en el temps on “tot és conserva igual que el 1927”. La Margaret, la cap de la Joana, no vol sentir a parlar dels ordinadors (“donen més feina de la que estalvien”, repeteix com un mantra) i es comporta com la gran sacerdotessa d'aquest univers arcaic ple de màquines d'escriure, secretàries impecables i fotografies en blanc i negre dels clients més famosos: Agatha Christie, Dylan Thomas, Francis Scott Fitzerald i, esclar, Salinger.

Sigourney Weaver aporta humor i humanitat a la inicialment esquerpa Margaret, que gradualment es va convertint en una aliada de la Joana, interpretada per una correcta Margaret Qualley, filla de l'actriu Andie MacDowell i vista fa poc a Érase una vez en... Hollywood desplegant el seu magnetisme hippy davant Brad Pitt. La seva relació i els dilemes de la protagonista acaben sent el cor d'una pel·lícula tan agradable de veure com fàcil d'oblidar, filmada de manera acadèmica i impersonal per Falardeau però amb algun moment divertit en el retrat dels anacronismes de l'agència. My Salinger year també evita la trampa d'alimentar el fetitxisme per la figura de l'escriptor, amb qui la protagonista només coincideix en persona en una escena resolta de forma elegant. Això sí, els fans de Salinger hi descobriran detalls i anècdotes sucoses sobre l'intent d'editar en forma de llibre el relat Hapworth 16, 1924, que només s'havia publicat al New Yorker.

Jeremy Irons demana perdó

L'escrutini a què se sotmeten últimament les opinions passades dels presentadors dels Oscars comença a traslladar-se als presidents dels jurats dels festivals. Amb Jeremy Irons, que presideix el d'aquesta Berlinale, no ha calgut gratar molt: les seves polèmiques declaracions de fa uns anys en contra de l'avortament i el matrimoni gai havien provocat protestes de grups feministes que l'actor ha volgut desactivar al començament de la roda de premsa del jurat llegint un comunicat: “Vull aclarir uns comentaris que vaig fer en el passat dels quals ja vaig dir fa temps que em penedia i pels quals vaig demanar perdó –va dir l'actor–. Primer de tot, dono tot el meu suport al moviment internacional en favor dels drets de les dones. Hem de lluitar per la igualtat i condemno qualsevol abús. Segon, aplaudeixo la legislació del matrimoni entre persones del mateix sexe i espero que arribi a més societats. I tercer, estic a favor del dret de la dona a l'avortament si això ho decideix ella”. El gest sembla haver apagat l'incendi. De moment.

stats