Cultura 17/02/2015

Biblioteques públiques: cent anys deixant llibres

El Palau Robert recorda l’impuls de la Mancomunitat per crear una xarxa

3 min
BIBLIOTEQUES PÚBLIQUES Cent anys deixant llibres

BarcelonaLa xarxa de biblioteques públiques catalanes pot presumir d’haver sigut la primera de l’Estat. Quan es va fundar el 1915, l’Escola Superior de Bibliotecàries només comptava amb un únic precedent europeu, a Leipzig. Aquestes són dues de les dades que els visitants de BiblioTec trobaran a l’exposició que es pot veure al Palau Robert fins al 10 de maig i que repassa el primer segle d’història d’una iniciativa impulsada per la Mancomunitat.

El primer director de l’Escola va ser Eugeni d’Ors. Tres anys després, quan es va llicenciar la primera promoció, es van inaugurar les quatre primeres biblioteques populars. Eren a Valls, Sallent, Olot i les Borges Blanques. “A principis del segle XX hi havia biblioteques als ateneus populars, la Biblioteca Arús i la de l’Ateneu Barcelonès, entre altres, però no hi havia cap sistema de biblioteques centralitzat ni modern -explica Teresa Mañà, que juntament amb Mònica Baró, comissaria la mostra-. Les biblioteques de la Mancomunitat serien les primeres que s’assemblen a les actuals: tenien servei de préstec, accés lliure als prestatges, un apartat infantil i la majoria comptaven amb una sala destinada a activitats culturals”.

La contribució del segon director, Jordi Rubió, a partir del 1920 va ser decisiva. Va acabar de modernitzar els equipaments, “més pensats per als lectors que per als llibres”, i va introduir la classificació decimal de Brussel·les, que es fa servir encara ara. Però la història de les biblioteques catalanes va patir dos grans contratemps. El primer va ser durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), que va suprimir la Mancomunitat el 1925 i va redirigir els estudis de les bibliotecàries. El 1931, coincidint amb l’inici de la Segona República, la Generalitat tornaria a fer-se càrrec de la xarxa de biblioteques i de la docència, que no s’aturaria durant la Guerra Civil. Tampoc el préstec de llibres, que fins i tot arribava als combatents a través d’un servei de bibliobusos. Així el descrivia Manuel Rubió al seu pare, Jordi: “Porta goig i companyia als soldats i la bibliotecària es porta bé”.

Amb el franquisme començaria el segon llarg parèntesi pel que fa a l’activitat de les biblioteques públiques. Van passar a ser competència de les diputacions provincials. “Es va poder preservar bona part del fons -diu Mañà-. Moltes de les bibliotecàries van poder tornar als seus llocs de feina. La majoria dels llibres en català van anar a parar a l’infern de les biblioteques”. Fins a la restauració de la democràcia a mitjans de la dècada dels 70, l’estancament dels equipaments públics va ser compensat amb les Biblioteques de La Caixa: el 1976 n’hi havia 122 repartides entre Catalunya i les Balears.

La informatització, la revolució

Des de llavors, la xarxa pública no ha parat de créixer, i ara té 540 equipaments. La informatització que arrenca a finals dels 80 és “el preludi d’una autèntica revolució”, recorda Mañà. Avança en paral·lel a l’obtenció del rang universitari de l’Escola de Bibliologia el 1982, a la modernització de les biblioteques universitàries -el catàleg de la Universitat Pompeu Fabra és el primer que es va poder consultar per ordinador el 1990- i la creació de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona el 1999. “Els bibliotecaris d’avui tenen un perfil versàtil adaptat en un món en què la informació ens supera”, admet la comissària de l’exposició, inaugurada la mateixa setmana que la Generalitat presentarà l’Any de les Biblioteques.

stats