‘Billy Elliot’
Teatre Victòria. 19 d’octubre del 2021
Els grans musicals que ara tenim a la cartellera de Barcelona es representen en castellà. És un extrem que hauria de preocupar la conselleria de Cultura i el govern de la Generalitat, perquè el teatre també ha de ser expressió i eina de normalitat lingüística. Els musicals de franquícia ens arriben carregats de premis, assolits en les llargues explotacions al paradís dels musicals, és a dir al West End i a Broadway. I Billy Elliot no n’és l’excepció, més aviat al contrari, fins al punt que els tres nens que el van protagonitzar a Londres i Nova York van guanyar els premis Laurence Olivier i Tony, respectivament, a la millor interpretació ex aequo, fet inèdit fins llavors.
Al Teatre Victòria són cinc els nens que s’alternen en el paper de Billy Elliot, cinc els que es reparteixen el del seu amic Michael i trenta les nenes de la classe de ballet a la qual Elliot se sumarà, cridat per la dansa. De fet, són els nens i nenes els qui regalen el més entretingut, el més simpàtic i el més interessant de la funció, amb especial esment per al protagonista del dimarts, Max Vilarrasa, però molt especialment per al Michael d’Àngel Olaya. Ell s’endú l’aplaudiment més fort a la millor escena de l’espectacle (Expressing yourself). Quina desimboltura i quina franquesa en un deliciós joc amb Billy! Ell i Max Vilarrasa, molt entregat en el ball on expressa la ràbia (Angry dance) i molt tècnic en la coreografia més clàssica del segon acte, no fan comèdia. Són. Bravo! Per contra, els intèrprets dels personatges adults, amb l’excepció de l’entranyable àvia de Teresa Guillamón, tenen el to propi de la comèdia madrilenya reforçada per una adaptació que transforma els rudes miners britànics en personatges de La Latina.
Si la direcció d’actors és feble, no ho és la magnífica posada en escena, que assoleix una gran dignitat. Imprimeix ritme i força durant les quasi tres hores de funció, amb especial rellevància en les dinàmiques coreografies de grup, l’excel·lent interpretació musical de la partitura de Sir Elton John i una producció que no ha escatimat recursos tècnics i escenogràfics, com s’evidencia a la divertida Merry Christmas, Maggie Thatcher i a la reivindicativa Once we were kings. Sens dubte, molt recomanable.
