'Black power' femení al castell de Montjuïc

Barcelona“Digue-ho fort: soc negre i n'estic orgullós”, cantava James Brown amb l'orgull de qui ja no es vol agenollar més. L'esperit del concert d'aquest dijous al cicle Sala BCN, al castell de Montjuïc, es podria resumir en un “soc dona, tinc soul i n'estic orgullosa”. I'm a soul woman és una celebració de les grans veus femenines de la música negra, un espectacle que porta des del 2018 fent vibrar el públic amb un “viatge del gòspel al soul passant pel blues”, explica la cantant Koko-Jean Davis, que fa de mestra de cerimònies del xou, però el seu ideòleg i impulsor és l'incansable Lalo López, guitarrista de Fundación Tony Manero i un dels principals motors de l'escena catalana de música negra.

El músic feia un parell d'anys que organitzava concerts d'homenatge al final de la temporada del Curtcircuit –n'havien fet de James Brown i Otis Redding– quan Carme Zapata, gerent de l'Associació de Sales de Concerts de Catalunya, li va proposar fer un xou de temàtica femenina. “El més fàcil hauria sigut fer un homenatge a Aretha Franklin, que s'havia mort feia poc, però em va semblar més interessant mirar d'explicar el paper de la dona en la història de la música negra i buscar l'essència de la veu femenina afroamericana”, explica López.

I'm a soul woman passa revista a les dives que més han marcat el gènere en els seus diferents estils, des d'Etta James a Tina Turner passant per Billie Holiday, Nina Simone i, esclar, Aretha Franklin, però també hi ha espai per a reivindicar veus menys canòniques com la pionera del gòspel Sister Rosetta Tharpe, la guitarrista i cantant de rhythm'n'blues Barbara Lynn i el mite del funk Betty Davis. “Totes són artistes combatives i reivindicatives –assenyala Koko-Jean Davis–. Les vam triar perquè són dones amb tres ovaris que van marcar el canvi cultural i polític als Estats Units i havien nascut per comunicar el seu missatge. El millor exemple és Nina Simone, que sortia emprenyada a l'escenari perquè era la manera de fer-se escoltar. No tenia una gran veu, però sabia com dir-li a la gent que les coses no estaven bé”.

Barreja generacional de veus

A l'hora de muntar la banda, López no va tirar d'agenda i amics sinó que va formar una banda mixta amb moltes instrumentistes i va contactar amb cantants que ja coneixia com Davis però també amb d'altres que no. “El resultat és molt interessant, perquè combina veus com Koko o Myriam Swamson, de la primera generació de la música negra catalana que esclata el 2015 amb The Excitaments, però també hi ha gent de la següent generació com Desirée Diouf, Tonia Richardson i Brigitte Emaga”, explica el guitarrista, que per decidir el repertori i repartir els temes va optar per un recorregut “més o menys cronològic” i ajustar-los a la personalitat de cada cantant. Per això a una intèrpret de rhythm'n'blues com Swanson li toquen Etta James i la primera Tina Turner, a Diouf els temes més funk, a Richardson el soul Motown “perquè pot cantar com Diana Ross” i Emaga assumeix els temes més disco i R&B.

Però, en el fons, el repte del concert d'aquest dijous no serà posar en marxa un espectacle que està molt rodat sinó adaptar a la realitat pandèmica un xou dissenyat per fer remenar els malucs d'un públic que no es podrà moure de la cadira. “Serà complicat escoltar tot això assegut –anticipa López–. En aquesta pandèmia tothom es preocupa pels músics, però al final ens adaptem a tot. El gran perill és que el públic s'acostumi a aquesta visió contemplativa de la música. El nostre xou és una crida a l'acció, sobretot a les dones del públic, perquè les interpel·la directament amb un discurs potent de reivindicació de gènere. Però espero que connectem igualment i la gent ho visqui d'una manera intensa i espiritual”.