‘Orsini’, una bomba força innòcua al TNC

Crítica d''Orsini' a la Sala Tallers del TNC

‘Orsini’

TNC, SALA TALLERS |  2 DE MAIG

Després d’aquella notable Bolxevics (Biblioteca de Catalunya, 2013) en la qual Aleix Aguilà gaudia i ens feia gaudir fent humor de coses serioses, sembla que el jove autor s’ha posat ara més seriós i menys bromista, tot i que alguna picada d’ullet còmica s’escola en aquesta Orsini que es pot veure a la Sala Tallers del TNC fins al 26 de maig. L’obra s’emmiralla en l’atemptat que va patir el Liceu el novembre del 1893, en la inauguració de la temporada lírica, en què es representava l’òpera Guillem Tell de Rossini. Això sí, entre Bolxevics i Orsini hi ha alguns elements en comú, com el desencís i la paròdia crítica.

El desencís sobre la possibilitat d’una revolució orquestrada per uns bolxevics de pa sucat amb oli es manifesta a Orsini en uns personatges simbòlics fills de la derrota. Ho és el camperol que s’estima la seva terra per sobre de totes les coses i que defensa l’acció malgrat les circumstàncies. Ho és l’actriu de teatre a qui finalment no li han donat el paper que amb tanta cura havia preparat. I ho és el noi turmentat per la seva identitat sexual de noia. L’autor els situa en un casament a la muntanya tot seguint el llibret de Guillem Tell, i allà convoca un alter ego de l’anarquista Santiago Salvador Franch, un dels acusats de l’atemptat al Liceu que va ser executat a garrot vil.

Tot canvia amb la bomba dramàtica que converteix el joc de miralls en joc de teatre dins el teatre. Un joc en què els personatges reivindiquen la seva existència encara que siguin ben al fons a l’escenari. Però tot plegat resulta bastant confús, desllorigat, i el conjunt té l’aspecte d’un munt d’idees més o menys interessants desordenades en un tren que no va enlloc. Malgrat l’indubtable alè poètic de l’escriptura, malgrat el valor d’algunes de les reflexions, malgrat algunes frases brillants, malgrat l’entrega absoluta dels intèrprets, malgrat l’acurada direcció d’actors del sempre eficaç Xicu Masó, costa saber què vol transmetre realment l’autor.

Més continguts de