El call barceloní de portes endins

BarcelonaEl 15 d’octubre del 1392, la família Cabrit, un llinatge de cirurgians i metges jueus que s’havien convertit al cristianisme -el terrible pogrom del 1391 no els havia deixat gaires alternatives-, va haver de vendre la casa que tenia al carrer de Sant Honorat de Barcelona. La propietat va passar per les mans de Joan Vall, fill d’un tresorer reial. Després la va comprar Pòlit Garrius i, més tard, Pere Brunet. Finalment, el 3 de desembre del 1400, la van comprar tres diputats per 38.400 sous barcelonins. Seria la primera seu permanent de la Diputació del General (futura Generalitat).

Més de 600 anys després, aquesta casa del call -el barri jueu- continua sent la seu del govern català. Un acurat cens que detalla qui vivia al segle XIV a cada casa del call de Barcelona, com eren les seves propietats i l’ofici que tenien és tan sols una de les últimes recerques que dóna a conèixer el MUHBA El Call. En aquest espai acabat de remodelar a la placeta de Manuel Ribé, s’explica la història dels jueus d’aquest call. A finals del segle XIV hi vivia el teixidor Jucef Bonhiac: al pis de baix hi tenia la botiga i a dalt hi vivia amb la família.

La comunitat jueva de la Barcelona medieval no era petita. L’any 1300 havien arribat a viure al call unes 4.000 persones. “El patrimoni material és escàs, perquè molt va desaparèixer amb el pogrom del 1391, però la comunitat jueva ha deixat una sòlida i extensa producció intel·lectual”, destaca el regidor de Cultura, Jaume Ciurana. A través d’interactius, manuscrits i obres d’autors jueus, s’explica quin és el llegat intel·lectual de la comunitat jueva. “Hem trencat límits”, assegura el director del MUHBA, Joan Roca. “Es pot saber quina era la relació del call amb la ciutat, la relació entre altres calls tant de Catalunya com d’arreu del món, o com era la comunitat jueva de portes endins”, afegeix Roca.

El manuscrit de Sarajevo

Un interactiu, per exemple, detalla com es feien els préstecs entre jueus i com es feien entre jueus i cristians, com era una casa per dins, les làpides, els oficis, els calendaris festius... S’explica també que la comunitat jueva de Barcelona i els seus béns eren considerats possessió i propietat del rei. Hi havia oficis que només els jueus tenien dret a desenvolupar -la usura, el crèdit amb interessos, va estar prohibida als cristians-. Un dels tresors que mostra el MUHBA són catorze manuscrits dels segles XIV-XV que contenen el ritual de l’hagadà, que es llegeix durant el sopar pasqual o Séder. Un dels més simbòlics, que va sortir del call de Barcelona, és l’hagadà de Sarajevo. Aquest manuscrit ha sobreviscut a la Inquisició espanyola, als serveis secrets nazis i a les bombes sèrbies.

La comunitat jueva a Barcelona està documentada des dels segles IX-X. Hi havia un cert grau de convivència. “No era un recinte tancat, hi havia un cert traspàs de jueus i cristians. Per exemple, tenim la certesa de canonges catòlics que vivien dins el call i compartien paret mitgera amb jueus”, assegura l’historiador Francesc Caballé, que ha fet la recerca del cens. També hi havia jueus que vivien fora del call. A partir del segle XIII, però, tot es va començar a torçar. L’Església catòlica va alimentar els prejudicis contra la comunitat hebrea amb discursos antisemites. Pels cristians, els calls van començar a ser l’origen de totes les maldats. El 1319 es va prohibir la lliure circulació de jueus per la ciutat i el 1390 es va imposar que tot jueu vestís amb un hàbit especial. El mateix any es va prohibir als cristians allotjar jueus a casa seva.

Però el que va encendre la guspira, a la península Ibèrica, va ser un sermó de l’ardiaca Ferrand Martínez a Sevilla, que va provocar una onada d’atacs a Castella, València, Xàtiva, Mallorca... L’assalt al call va començar el 5 d’agost del 1391 i va ser devastador. El rabí Hasday ho va descriure en una carta: “Aquell dia hi hagué uns 250 morts. La resta de la comunitat fugí cap al castell i se salvà. L’enemic saquejà els carrers dels jueus i calà foc en alguns”. I continuava: “Llavors s’alçà en avalot la pleballa, una gran multitud, contra els prohoms de la ciutat i atacaren els jueus que hi havia al castell amb arcs i ballestes; els escometeren i arremeteren contra ells allà al castell. Molts hi van patir martiri, entre ells el meu fill únic, que estava a punt de casar-se”.

Els que van sobreviure es van convertir o van fugir. L’aljama no es va recuperar mai. La informació que han fet servir els investigadors per saber qui vivia a cada casa té els orígens en una documentació del 1393: els Censos de Colom o de Robres, que indiquen el valor de cada casa del call: 88 finques identificades amb el nom del seu antic propietari jueu. Després dels avalots, la majoria van passar ràpidament a mans dels cristians.

Però queda el llegat, sobretot en obres filosòfiques, literàries i científiques. “Barcelona va ser un dels primers nuclis d’Europa on l’hebreu va prendre una nova dimensió”, assegura Roca. Al call hi havia una acadèmia rabínica que atreia estudiants jueus d’arreu del món. Entre els jueus barcelonins de l’època medieval destaquen tres noms: el científic i traductor Abraham bar Hiyya, el jurista i teòleg Salomó ben Adret i el filòsof Hasdai Cresques. Les seves obres i manuscrits també es poden consultar en una petita biblioteca del MUHBA El Call.