Cultura 28/11/2020

“Cançons d’amor, cançons de lluita”: vida i obra en tres temps

Les cançons de Raimon, entonades tan sovint en la coralitat d’“amb tots los bons que em trobe en companyia”, són patrimoni sentimental, cultural i social d’“un temps que serà el nostre” i “d’un país que ja anem fent”

7 min
Actuació del cantant a la la Universidad Complutense de Madrid, maig del 1968

Periodista i biògraf de RaimonMozart va ser un dels primers compositors clàssics que Raimon va conèixer, i amb els anys va esdevenir un dels seus predilectes. Les seves sonates per a piano estan estructurades en tres temps, format que pot il·lustrar sobre una vida i una obra: cançons, amor, lluita. Raimon tria aquestes paraules per titular el segon disc de la primera edició Integral, per als recitals del Teatre Grec de 1999, i les estampa en un vers d’ Animal d’esperances i memòria. “És un binari en el qual jo he cantat sempre, però en el sentit més ampli de les dues paraules. No hi ha amor sense lluita i no hi ha lluita sense un cert tipus d’amor”.

Les cançons, que apleguen els altres dos substantius axiològics, sorgeixen d’una manera natural en els primers compassos de la vida. Raimon escolta música sense sortir de casa, i quan surt se la troba al carrer. Xàtiva és un poble de divuit-mil habitants en el qual a cada casa algú toca un instrument; de vent, naturalment, que som a València, terra de bandes que subministrabufaors a les millors orquestres del món. Raimon entra de xiquet a la Banda Nova, que havia presidit el seu pare. Hi comença a tocar l’oboè i després passa al flautí, però a més a més aprèn solfeig i teoria i es familiaritza amb l’harmonia, l’afinació i l’anar a tempo, imprescindible per al seu ofici, gairebé sempre amb acompanyament. Aquests coneixements, que ampliarà al conservatori de València, expliquen que la seva música vagi tan sovint un pas per davant de la del gènere popular, i es pugui permetre dos de pit, modulacions canòniques i cantar amb comoditat amb formacions simfònico-corals amb arranjadors i batutes de tant de caixet com Enric Gispert, Josep Soler, Manuel Camp, Antoni Ros Marbà, Josep Pons i Michel Portal... al qual devem un dels millors Mozarts cambrístics.

Raimont cantant davant dels estudiants de l'Institut Químic de Sarrià el novembre de 1966

El territori de les lletres el tasta primer amb les cançons de moda que punxa quan, només amb catorze anys, entra a Ràdio Xàtiva i té a l’abast tota una discoteca per a ell sol. Descobreix els grans de la chanson francesa i l’impressiona el quartet Brassens, Brel, Ferré, Ferrat. A la Universitat de València, on es llicenciarà en història, les lletres creixen, llegeix i llegeix ben aconsellat i amb una facilitat pels idiomes segurament atribuïble a la seva oïda musical: després dels clàssics catalans i castellans, busca els autors francesos i italians, i després anglesos, en versió original. Debuta en un bar de barri de València, Casa Pedro, el 1963, i dona a conèixer la seva primera cançó, Al vent, alfa que serà l’omega final de la majoria dels seus recitals. En aquelles cançons traspua l’existencialisme de Camus; més endavant, vindrà el marxisme de Gramsci. Entre uns i altres, la lectura valenciana essencial de Joan Fuster, després amic, mentor i el seu primer biògraf, quan encara a penes si tenia biografia.

L’amor omnipresent

El primer terme que travessa diacrònicament la seva biografia és l’amor. L’amor en l’espai domèstic de la família del carrer Blanc número 9 de Xàtiva, on va néixer. La Cançó de la mare, una de les primeres del seu repertori, i He passejat per València sol, una de les últimes, fan un retrat sentimental dels seus pares. L’amistat, una altra forma d’amor per la qual Raimon està gairebé dotat per la natura, també ressona en les seves lletres, des dels amics d’infantesa i adolescència que passegen per Molt lluny, fins als noms més notoris que van aflorant en diverses cançons. Alfaro, Fuster, Miró, Tàpies, Pla, Ventura, Viladecans... hi surten; Espriu hi és perquè forma part de la seva obra; Ribó, Riquer, Sacristán, Semprún, Vázquez Montalbán, Vicent...

public del concert al pabellón de Deportes del Raal Madrid, a Madrid el 1976

El gran amor multipresent en les cançons de Raimon és Annalisa Corti. Es coneixen l’octubre de l’any 1964, es casen l’agost de 1966 i aquí estan tots dos el desembre de 2020, amb tot un repertori de temes que comença a la Cançó d’amor núm. 1. En tu estime el món, de 1965, i acaba a la Napolitana per a tu, que estrenarà en els seus recitals de comiat de fa un parell d’anys. La més coneguda d’aquesta branca és la deliciosa Com un puny, escrita en mètrica i melodia seguint el patró que va crear d’una manera tan original i bellíssima per musicar Ausiàs March. Arrenca amb Annalisa marxant “al teu país d’Itàlia” i es clou amb el retorn i el retrobament de dos cossos que es tanquen com la mè que es va aixecant cap amunt i acaba en la síntesi d’amor i lluita del puny tancat. Al “desfici enamorat” s’hi afegeixen la compenetració i la complicitat en tots els ordres, i la col·laboració professional que fa que Raimon no s’estigui mai d’expressar que, sense Annalisa, Raimon no hauria estat el que ha estat.

La lluita per la llibertat

La lluita també se la troba sense moure’s del carrer Blanc. El seu pare, Josep Pelegero, és anarcosindicalista i entra i surt de la presó. La seva mare, Dolors Sanchis, de tradició socialista, el va a visitar amb els fills: són cinc, Raimon és el petit i tindrà poc temps per gaudir del seu pare, al qual recordarà amb la tendresa del nen que juga amb les eines de l’ebenista i al qual canta quan el porta a veure el mar per primera vegada a la Malva-rosa, “ben agafat de la seua mà”. En una de les últimes cançons rememora com cada Primer de Maig cantava amb la seva mare La internacional sotto voce, amb una lletra alternativa que simbolitzava la lluita de classes entre el proletariat de la cuchara i la burgesia del tenedor. Quan evoca els seus inicis, però, ja els evoca des dels principis: “A l’any quaranta/ quan jo vaig nàixer/ encara no havien mort tots”... Al front, a les presons, a l’exili, de la fam de la postguerra...

Una actuació a Alcoi, a a Alacant,  l'any 1962

La politització es fa més evident quan entra a la Universitat de València, l’any 1957, a l’edifici noble del carrer de la Nau. Les vagues dels miners d’Astúries de 1962 mobilitzen solidaritats, la policia deté alguns dels seus companys més compromesos i d’allà arrenca el Diguem no, que esdevindrà himne de la resistència antifranquista. Quan passava la censura, la passava amb un text alternatiu suavitzat, però la gent cantava dempeus i tal com era: “Hem vist la fam/ ser pa/ dels treballadors./ Hem vist tancats/ a la presó/ homes plens de raó”. Les cançons de lluita de Raimon seran una denúncia del feixisme i una proposta d’alternativa de llibertats polítiques i nacionals, de democràcia i socialisme, de defensa militant de la llengua que no voldrà canviar mai ni quan li compraven molt cara. Versos carregats de significat són cantats quan no és possible cridar consignes i els recitals esdevenen mítings i manifestacions quan estaven prohibits. “Mans dels que maten, brutes;/ mans fines que manen matar”. “No creguem en les pistoles”. “La meua maltractada llengua”. “Qui perd els orígens, perd identitat”. I aquell coral del temple del rabí Espriu: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”.

Raimon farà recitals que han entrat a la història de l’antifranquisme. El 1968 canta al Gran Price, a benefici de Comissions Obreres, 13 de març, cançó dels creients. El 18 de maig a la Villa, canta a la Universitat Complutense pel moviment estudiantil que mira a París. El 30 d’octubre de 1973, al campus de Bellaterra de la UAB, i dona la recaptació per refer l’aparell de propaganda dels estudiants del PSUC, desmantellat per la Brigada Social. El model dels recitals de la resistència, unint mobilització i solidaritat econòmica, va ser exactament un any després, el 30 d’octubre de 1975, al Palau dels Esports de Barcelona. Raimon vol ajudar una oposició desorientada mentre Franco s’està morint, asseu a primera fila els líders de l’Assemblea de Catalunya i l’ajuda econòmicament. La seva fitxa policíaca ocupa uns quants arxivadors sota l’epígraf de les activitats catalano-separatistas. El Servei d’Informació Militar també el segueix.

L’expansió musical

Quan acaba el franquisme, Raimon declina ofertes per anar a candidatures electorals i decideix fer amb plenitud el que no ha deixat de fer amb totes les restriccions de la dictadura: alliberar el seu art de conjuntures, però fent-li excel·lir l’altre binomi que defineix la seva obra, que endreçarà en la Nova Integral. Edició 2000 : ètica i estètica. Triarà el format d’un grup de música de cambra que no s’havia pogut permetre, apujarà el llistó de la seva oferta, com ara amb la tanda de recitals monogràfics al Teatre Nacional, amb capítols exclusius amb les musicacions d’Espriu i Ausiàs March i els clàssics, i sovintejarà les actuacions amb orquestres simfòniques i cors, amb el punt zenital de cantar amb l’Orquestra Simfònica d’Euskadi i l’Orfeó Donostiarra, sota la batuta de Víctor Pablo Pérez.

Actuació al palau d'Esports l'any 1975

Un seguit de concerts i gires per tot el món aniran corroborant aquesta projecció expansiva de l’artista, començant pel recital commemoratiu dels trenta anys d’ Al vent al Palau Sant Jordi, l’any postolímpic de 1993, acompanyat pel reconeixement d’alguns dels seus col·legues més estimats: Luis Cilia, Paco Ibáñez, Ovidi Montllor, Pi de la Serra, Pete Seeger, Joan Manuel Serrat, Daniel Viglietti, Oriol Martorell amb la Coral Sant Jordi i el grup Warabi-Za, que va entonar Al vent en japonès... El retorn a l’Olympia el 2006, on havia obert les portes internacionals de la cançó catalana quaranta anys abans, és el colofó d’aquest viatge arreu del món, amb les entranyables estades al Liceu, al Teatre Principal de València i, sobretot, al Palau de la Música Catalana, on enregistrarà tres àlbums sobre cinquanta-sis recitals i serà el cantant català que hi ha sumat més aforament. Només als recitals de comiat, el maig de 2018, el van anar a escoltar 23.531 persones.

El balanç d’aquests vuitanta anys en xifres es pot quadrar en 130 cançons en 65 discos, 6 llibres propis i 12 més d’escrits sobre ell, 67 gires per 20 països i 25 premis i distincions, amb una de ben significativa: serà l’únic cantant honorat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 2014. Jordi Garcia Soler, el crític per antonomàsia de la Cançó, el va qualificar com “el millor i més important cantautor català de tots els temps”.

Concert de despedida dels escenaris de Raimon, al Palau de la Música de Barcelona, el 2017
stats