Cinema
Cultura 08/07/2021

Canes acull la confirmació del talent com a directora de Clara Roquet

La producció catalana 'Libertad' competeix a la Setmana de la Crítica

3 min
Una imatge de la pel·lícula 'Libertad', de Clara Roquet.

CanesAmb el seu primer llargmetratge, Libertad, la directora barcelonina Clara Roquet s'afegeix a la formidable onada de dones cineastes que en els darrers anys enriqueixen el cinema català amb noves perspectives. A priori, l'opera prima d'aquesta també guionista, que s'ha estrenat mundialment aquest dijous a la Setmana de la Crítica del Festival de Canes, entronca amb altres títols recents sobre el pas de l'adolescència a la maduresa d'una protagonista. Aquí, la Nora Vidal (Maria Morera), una noia de 14 anys que com cada any passa l'estiu amb la seva família en una torre de la Costa Brava. Però la Nora s'avorreix. Fins que arriba de Colòmbia la Libertad (Nicolle García), la filla de 15 anys de la Rosana (Carol Hurtado), l'encarregada de tenir cura de l'Ángela (Vicky Peña), l'àvia de Vidal, malalta d'Alzheimer. A través d'una càmera sempre atenta a les mirades i als gestos, Roquet capta amb tot detall aquesta experiència tan pròpia del trànsit femení cap a la joventut de sentir-se fascinada per una altra noia un pèl més gran, en un aiguabarreig entre el desig i la projecció en una figura idealitzada. Però a aquest retrat impecable del fet adolescent, Roquet hi afegeix una menys habitual capa de crítica al classisme i racisme de la família protagonista.

A la primera escena de Libertad, veiem aparèixer la Consuelo entre les cortines dels finestrons que neteja. Des del principi, Roquet assenyala com d'invisibilitzada queda en les famílies, la societat i, ja de passada, al cinema del nostre país la figura de la treballadora de la llar molt sovint d'origen llatinoamericà que té cura de les persones dependents. I amb ella, les dinàmiques postcolonials que vertebren la manera de relacionar-nos-hi. Una qüestió que la directora ja havia apuntat en un dels seus curts anteriors, El adiós. Però en lloc de mostrar aquesta problemàtica des d'un conflicte evident, Roquet la va fent emergir a poc a poc a través de la relació en principi horitzontal entre la Nora i la Libertad. La directora manté amb un pols admirable la versemblança d'una història que aborda sense estridències qüestions espinoses i aconsegueix culminar la trama amb un final coherent que, alhora, es mostra generós amb les dues joves protagonistes. A Canes es confirma, per tant, un nou talent del cinema català.

Navad Lapid desencadena la seva ràbia cap a Israel

A Synonymes, el film amb què va guanyar l'Ós d'Or a Berlín el 2019, Navad Lapid plasmava les ànsies de fugir de la seva condició d'israelià a través d'un personatge d'inspiració autobiogràfica que s'entregava literalment nu a la cultura francesa. A Ahed's knee, presentat a Canes, porta encara més enllà la relació conflictiva amb al seu país en una autoficció al voltant d'un cineasta, Y (Avshalom Pollak), que viatja al desert d'Arava per presentar aquest mateix film. Allà, Y confronta les dinàmiques de control de la cultura per part de l'estat d'Israel en la seva conversa amb la representant local del ministeri. Però, amb les seves fugues videocliperes quan es parla del servei militar o l'energia sexual que batega en la relació gairebé de screwball comedy entre els dos protagonistes, Ahed's knee té poc a veure amb el cinema de denúncia política habitual. En el moment culminant d'una obra que no entén d'equidistàncies ni conciliacions, l'alter ego de Lapid vomita una invectiva contra Israel amb la contundència rabiosa del punk i la retòrica del millor dels profetes.

stats