Carmen Machi: “L’actor ha de ser un 50% control i l’altre 50% desmesura”

BarcelonaÉs impossible que no la reconeguin pel carrer, que no la saludin al bar on pren un te de gingebre i llimona o que part del públic no s’aixequi a aplaudir-la al Teatre Goya. Aquí, Carmen Machi (Madrid, 1963) torna a interpretar fins al 31 de gener Juicio a una zorra, un monòleg de Miguel del Arco que va estrenar el 2011 i que al setembre la va dur de gira a Llatinoamèrica. El personatge d’Aída la persegueix, i ja no en renega, però recorda que ha fet més d’un centenar d’espectacles al llarg de 35 anys de carrera. Aquest 2016 ha decidit no fer més teatre i deixar la voràgine de treballar alhora en quatre projectes. Tot i així, mentre actua a Barcelona ja pensa en el rodatge del nou film d’Álex de la Iglesia, El bar.

Què passa per la ment d’un actor quan fa un monòleg?

Mira, és la funció en què em sento més acompanyada de la meva vida. El personatge viu un viatge emocional amb el qual el públic empatitza. Es creen uns silencis enormes que al teatre són un company de viatge brutal, un bon senyal. El monòleg té molts colors i si perds el cap és complicat improvisar.

És difícil estar 100% concentrat?

La clau és estar pendent de tot, no centrat només en el que tu dius, i sobretot en el tipus de públic que tens. Hi ha una energia que has d’entendre per saber com els has de servir. L’actor ha de ser un 50% de control i l’altre 50% de desmesura. Sí que a vegades, quan tens molt domini del text, et ve: “Hosti, no he tret l’olla de les llenties”. Però estar endollat és pur control i per això no et pots deixar endur del tot per l’emoció.

El seu personatge és Helena de Troia, la dona més bella del món. L’impressiona interpretar segons quins papers, tan grans, tan antics?

No. És que jo normalment faig personatges poc comuns i molta tragèdia, perquè m’interessen els grans textos. Em passo la vida fent Shakespeare o Calderón o Valle Inclán, ara faig de Creont, personatges de gran envergadura.

No ha tingut nervis amb cap d’ells?

No. Em resulta molt fàcil fer teatre. M’explicaré, perquè no es malinterpreti i sembli imbècil: em resulta fàcil pujar a l’escenari, fer-ho bé és un altre tema. El teatre m’és el mitjà més fàcil perquè és el que he fet més a la meva vida. I la fe que tinc en Miguel del Arco i en el text no em produeixen nerviosisme, ja hi estic entrenada. El resultat és una altra cosa. Però no em passa mai pel cap que no ho sabré fer, i he fet d’animal, d’home, de nen, de tot... Pel procés passes moments crítics, sempre. Però això és un joc. No em fa vertigen, ni temor, sinó excitació. I, sobretot, no em sembla que n’hi hagi per tant: és un ofici com un altre, amb la responsabilitat enorme de donar un moment de plaer o de reflexió a algú que paga. Res més; ni menys. El cine sí que em produeix tensió, perquè tu no tens el domini. El teatre és una feina d’actors, i el cinema, de tècnics.

El ballarí i coreògraf Sidi Larbi Cherkaoui deia fa uns dies a Barcelona que, per a ell, l’èxit té a veure amb crear, i que cobra per encaixar les males crítiques.

Penso el mateix. En el meu món a vegades l’èxit s’associa a la fama, que em sembla un horror. La fama és molt perjudicial. L’èxit personal és menjar gràcies al que vas apostar que volies fer quan eres una nena. A mi la vida m’ho ha regalat. Però no tots els actors han de ser coneguts. Jo vaig haver de desmuntar tot allò [ Aída ] per tornar a tenir la felicitat plena. La televisió m’ha fet molt feliç, amb un personatge magnífic que admirava profundament, però no vaig comptar amb els danys col·laterals: que et fa molt coneguda. Ara bé, va ser un avantatge que la gent estimés tant el personatge que acabessin estimant-me a mi. Me n’he beneficiat molt, d’Aída, però et canvia la professió.

Ja és capaç de viure amb la fama.

Ja sóc feliç, però durant una època vaig tenir pànic a l’ésser humà. Diagnosticat. Depèn de com ho portis, d’atrevir-te a aixecar el cap. Jo tenia les cervicals fatals d’anar amb el cap cot pel carrer. I és una putada perquè sembles desagraïda i no és així.

¿Ha vist el mateix procés amb els companys d’Ocho apellidos vascos? Va ser un fenomen molt estrany. La gent pensa que quan fas cinema o teatre ets un artista i quan fas televisió ets un personatge, i en aquest cas no et respecten tant perquè et tenen a casa i quan et veuen se salten totes les barreres. Ocho apellidos vascos ha provocat el fenomen de la televisió en el cinema, és raríssim. Esclar, la van veure 10 milions de persones i, per tant, el que jo vaig viure després de 10 anys d’ Aída, la Clara Lago i el Dani Rovira ho han viscut en mesos.

Com es manté al llarg dels anys la vocació en un ofici tan exigent?

És una decisió de vida: per a mi va ser inevitable. Al principi, quan em deien si era terapèutic, em feia una ràbia! Però a mesura que passa el temps crec que sí que té a veure amb fer d’un altre. Hi ha un moment que em torna boja: quan t’arriba un text, el llegeixes i ja l’imagines en 3D. Només de pensar-ho m’emociono.