Visita al castell de Rocabruna: estratègic en zona de frontera

CamprodonSi no hagués anat a poc a poc per la carretera -de força revolts- que va de Camprodon a Rocabruna m’hauria passat per alt, a mà dreta, poc després de Camprodon, una masia que té un esplèndid paller -en queden tan pocs, de pallers!-. A mesura que ascendeixo cap al coll de la Boixeda m’envaeix la sensació d’estar lluny de tot. Soc en zona fronterera, farcida de castells, torres de vigilància i fortins, en altres temps trepitjada pels qui feien el penós camí de l’exili cap a França. Ara i aquí, el paisatge és el gran protagonista, sense rival.

Després del coll de la Boixeda, mirant avall, també a mà dreta, hi veig un turó envoltat de força vegetació i alguns prats. Aquest seria un bon turó per a un castell, penso. Suposo que ja tinc una mica d’ofici en això de localitzar castells. Aquest turó no és excessivament elevat, però està molt ben situat. Per confirmar que l’he encertat m’hi hauré d’acostar força (el castell està derruït i a certa distància costa de veure).

“El castell de Rocabruna és en un lloc privilegiat. En una banda hi té la vall de Beget, a l’altra, els passos pirinencs que comuniquen amb França... És al centre”, em situa l’Alícia Guillaumes, geògrafa, que m’acompanya. Home, sí, al centre de la vall, però a mi tot això em sembla la fi del món. Deixem el cotxe al primer revolt de la carretera que hi ha després de Rocabruna i tot seguit fem una caminada d’uns vint minuts per arribar al castell, que es troba a gairebé 1.000 metres d’altitud.

Ens enfilem fins al capdamunt del que en queda. Em sorprèn veure-hi una mena de piscina buida al lloc més elevat. “En els últims temps d’activitat al castell això era una cisterna -em diu l’Alícia Guillaumes, tècnica del projecte Patrimoni Militar de la Vall de Camprodon-. El fet de trobar-se al punt més alt facilitava la baixada de l’aigua”. Tot seguit fa una pausa. “Però, bé, no és segur que fos una cisterna, també podria ser un molí”, aventura. És més: “Sembla que inicialment era la capella del castell, que va ser derruïda pels terratrèmols del segle XV”, afegeix.

Poques cases, poca gent, hi ha a la vista des d’aquí dalt. Tan sols el poblet de Rocabruna i unes quantes masies disseminades. Algunes s’han passat al turisme rural. D’altres innoven: a Mas La Capallera tenen xai ecològic de muntanya, i des de fa poc han engegat un projecte de recuperació de l’ovella roja del Rosselló, a través de micromecenatge. Sí, en aquestes contrades es continua creient fermament en l’activitat ramadera, agrícola i forestal com la millor eina de gestió del territori. A més, mai no s’hi ha deixat de reciclar: al bell mig del prat hi veig una banyera que fa d’abeurador del bestiar. Això sí que és reaprofitar!

Mentre passegem entre les runes del castell, l’Alícia m’explica que les excavacions que s’hi han fet han permès saber un munt de coses sobre com s’hi vivia. Per exemple, l’absència de traces de llar de foc fa pensar que s’escalfaven amb brasers. L’Alícia comença a recitar-me objectes que s’hi han trobat, que són un munt (llànties, panys, projectils de ballesta, cascos, una llança, una daga, un escut, estreps…) i que indiquen que aquí hi havia ferrers i basters vinculats al destacament militar que ocupava el castell.

Tots aquests objectes s’han trobat aquest segle XXI! Es tracta d’un dels conjunts de materials metàl·lics més importants descoberts a Europa els últims anys. “En plena excavació tiraven pols de ferro perquè el detector de metalls es tornés boig; d’aquesta manera s’evitava el pillatge”, m’explica l’Alícia. “I a ells, els arqueòlegs que feien l’excavació, no els destorbava?”, li pregunto. “Ja tenien la manera de trobar el que buscaven”, em diu l’Alícia Guillaumes quan som davant d’un magnífic mur, de força alçada, fet en part d’ opus spicatum.

Faltaven segles perquè arribessin el cinema i la televisió, però no s’avorrien pas, no. Dos jocs han deixat empremta al castell. Un és el joc del marro, difós pels fenicis per la zona mediterrània: és el clàssic tres en ratlla. L’altre, el tric-trac, que prové d’un joc romà, similar al backgammon actual.

També s’ha trobat una embocadura de flauta feta amb os d’ovella, decorada amb motius geomètrics, cosa que vol dir que feien música. Probablement inspirant-se en les melodies dels ocells, i sense partitura.

Som en terra de músics sense partitura. Pels pobles i les masies d’aquesta vall s’hi desplaçava, a peu, Pere Sala i Solé (1917-1993), conegut com a Peret Blanc, per animar, amb el seu violí, festes majors, aplecs, casaments i fins i tot matances del porc. Tenia un extens repertori de balls, apresos d’oïda, sense tenir coneixements de solfeig. A més, va ser traginer -arribava a dur quatre matxos plens de carbonet de Beget a Camprodon-, barber dels pastors i va treballar la terra (mai va descuidar les feines del tros on conreava blat de moro, blat o patates). Si seguiu la carretera fins a Beget -més revolts, esclar-, a més de poder contemplar la preciosa Majestat que hi ha a l’església, trobareu un monòlit del Peret Blanc (ell era de Beget).

Segueixo la ruta cap al castell de Mataplana, tot inventant-me una melodia inspirada en el magnífic paisatge que m’envolta. I tu, lector, ¿i si t’inventes una melodia inspirada en allà on ets?