Visita al castell de Montsonís: renascut sense cap fantasma

La Foradada“Fa 35 anys, pràcticament l’únic castell de Catalunya que es visitava era el de Montjuïc; de fet, l’objectiu era més el museu militar de Montjuïc”, diu Ramon Orpinell, gerent de la Fundació Castells Culturals de Catalunya, que organitza i promou un munt d’activitats en molts castells del país. El Ramon és un dels artífexs de la “petita revolució” als castells -privats i públics-, que han guanyat protagonisme.

Actualment a Catalunya hi ha prop de 150 castells amb visites guiades. El primer a obrir portes a Ponent va ser el de Montsonís, situat al municipi noguerenc de la Foradada (sí, hi ha una roca foradada en un turó al costat del poble; és bonic veure-la), tot i que també té a tocar Artesa de Segre.

El castell de Montsonís es va restaurar a fons als 80, coincidint amb la recuperació de les cases del costat, pràcticament abandonades. “Els mateixos propietaris havien desmuntat les cases unes dècades enrere. Se n’havien endut bigues i teules per fer-se una casa nova més avall, a prop de les terres de conreu, on hi havia l’aigua del canal d’Urgell -em diu el Ramon-. En canvi, el castell sempre ha estat habitat”, afegeix.

La dona del Ramon, Carme Díaz, és filla de Montsonís. “La família, com tantes d’altres, va abandonar el poble. El dia que m’hi va portar em va captivar. I vam decidir venir-hi a viure. Ens deien hippies, però érem neorurals. Vam estar uns anys sense aigua corrent a les cases -la pujàvem amb cisternes-. Amb l’empenta dels veïns del poble i el suport de l’Ajuntament vam fer un pou per obtenir aigua, vam fer la carretera...” I Montsonís va reviscolar. Ara s’hi fan un grapat d’activitats: itineraris de temàtica històrica, senderisme, estades de fotografia d’ocells o land art, entre d’altres. Montsonís ha sigut pioner en moltes iniciatives sobre castells que s’han escampat pel país, com ara el cicle Música als Castells (enguany se’n fa la 30a edició) i les fires medievals.

Soc a l’anomenat Saló dels Avantpassats. Hi entra llum natural per un magnífic finestral gòtic amb festejadors. Les parets estan atapeïdes de tapissos i retrats pintats. M’acosto al d’una monja amb un posat d’allò més seriós. És una priora del monestir de Sixena, de la nissaga dels senyors del castell: Josepa de Montoliu i de Boixadors (segle XVIII). Església i noblesa han anat de bracet tant de temps... A la mateixa sala hi ha els retrats -amb cares més alegres- d’Anina Heyndrickx i Carles de Montoliu, actuals barons d’Albi i residents al castell.

Carles de Montoliu és el president de la Fundació Castells Culturals de Catalunya. Proeuropeu, és enginyer tècnic agrícola, advocat i aviador. “És el Baró Roig”, bromeja el Ramon. Ho diu pel mític aviador de la Primera Guerra Mundial -llegenda per les gestes i per ser tot un gentleman -, però també pel tarannà obert de Carles de Montoliu; el pare, en canvi, era nítidament conservador.

“Carles de Montoliu ha estat sempre un gran entusiasta d’obrir les portes del castell. «Els castells se salvaran si la gent els coneix», diu sempre. Vam visitar fa una pila d’anys el castell d’Uzès, a França. Hi feien una activitat que formava part de la visita amb una imatge hologràfica d’un fantasma, avantpassat del castell. Vam pensar que podríem fer una cosa similar a Montsonís, però vam desestimar-ho per frívol. «Aquí hem de parlar d’història, que en tenim molta», dèiem”, em comenta el Ramon quan entrem en un petit oratori que dona a l’església. “Els senyors del castell tenen accés exclusiu als oficis per aquest espai privat -m’explica-. L’existència de l’oratori privat va ser la condició que el senyor del castell va imposar per pagar la construcció d’aquesta església, feta al segle XVII perquè els senyors i els fidels no haguessin de pujar a l’església antiga, situada una mica més amunt, que estava molt malmesa”, m’explica el Ramon quan ja som a la cuina, que té un munt d’estris antics i una pica on es feia la bugada amb cendra.

Visitem finalment el celler, ple de botes firmades per personalitats com ara Pasqual Maragall, Luis del Olmo, Joan Oró... “I aquesta reixa?”, pregunto al Ramon. “Aquí neix el passadís secret per fugir del castell”. “És real, el passadís?” “Sí, sí”, em respon. És un passadís d’uns dos quilòmetres que arriba fins a prop del santuari de Santa Maria del Salgar, situat en una concavitat de la roca. Aquest antic convent carmelità va ser hospital de pelegrins i refugi durant la Guerra Civil. “Es pot visitar, deixem les claus per entrar-hi”, em diu el Ramon.

“Vine un dia a una visita teatralitzada -em proposa-. “Crec que t’agradarà. La guia és una mica irreverent. I normalment no està de gaire bon humor. Ja no et dic res més...”, comenta. I em dona un fullet amb pautes de conducta a taula de l’època medieval, que diu que s’esmenten a la visita guiada: “Mai no t’escupis a la mà res del que hagis tingut a la boca, ja que és de persona molt bruta fer-ho. És per això que són molt maleducats els que s’escupen els pinyols a la mà quan mengen cireres, prunes o qualsevol altra fruita que en tingui. N’hi haurà prou abaixant el cap i escopint els pinyols sota la taula” / “A taula mai no cantis perquè no sembli que estàs borratxo o que no tens seny, ni et decantis gaire aixecant una anca perquè ningú no pensi que vols tirar-te una ventositat”. Diria que aquesta visita teatralitzada té més grapa que qualsevol activitat amb fantasma.