4 preguntes a Isaki Lacuesta, CINEASTA
Cultura 27/05/2016

Catalunya injecta alegria al discurs de la Biennal

Les obres de l’exposició ‘Aftermath’ reivindiquen una arquitectura vitalista

Antoni Ribas Tur
5 min
Catalunya injecta alegria al discurs de la Biennal

Enviat Especial / A VenèciaHi ha exposicions que són hermètiques. D’altres que sortir-ne és una benedicció. Un gran esdeveniment artístic com la Biennal de Venècia és una prova de foc per a la capacitat d’atenció d’una persona. A l’exposició general, les propostes se succeeixen les unes darrere les altres com la ràfega d’una metralladora. La visita dels pavellons nacionals és més senzilla, perquè es concentren en una única lectura; també és el cas dels eventi collaterali, on està inclosa la participació catalana. Però, esclar, amb una aposta única, costa més fer diana.

L’exposició catalana d’aquest any, impulsada per l’Institut Ramon Llull, fa diana, i de ple. Els comissaris d’ Aftermath. Arquitectura més enllà dels arquitectes, el cineasta Isaki Lacuesta i els arquitectes Jaume Prat i Jelena Prokopljevic, han revolucionat la seu habitual de Catalunya a Venècia, els cantieri navali, amb les projeccions de set edificis per reivindicar el vessant més humà de l’arquitectura. ¿Hi ha alguna manera millor per entendre amb profunditat un edifici que passar-hi temps i fer-lo servir?

“L’usuari és qui dóna l’últim veredicte de la qualitat d’una obra”, diu Jelena Prokopljevic. “Ens interessava escoltar els edificis i veure com, dins l’exposició, es van contagiant els uns als altres”, afegeix Isaki Lacuesta sobre les obres seleccionades: la restauració mediambiental del riu Llobregat, l’hospital transfronterer de la Cerdanya, la Torre Júlia d’habitatges de gent gran, el teatre L’Atlàntida de Vic, l’aparcament Saint-Roch de Montpeller, el Centre per al Servei de Distribució d’Aliments de Campclar i el complex fabril de Can Batlló. “Els usuaris estan al centre de tots, però també integrats en l’arquitectura. I a través d’ells també es descobreixen detalls constructius”, afegeix Lacuesta.

Les obres estan projectades damunt de vidres, algun dels quals ondulats o abombats. Els vidres són obra de l’empresa Cricursa, que ha treballat amb grans noms com Zaha Hadid, Rafael Moneo i Rem Koolhaas. També han fet els vidres ondulats que cobreixen una cantonada dels cantieri navali i que sembla que estiguin trencats. “És una metàfora que l’arquitectura no només és l’art del que és durador, sinó també del que és fràgil i es trencarà. Tots els arquitectes accepten els canvis que hi ha a la seva obra”, explica Lacuesta.

Públic inquiet

Els comissaris fan un ús poc freqüent de les projeccions. “La sala no és un cinema. Hi ha punts on les imatges es veuen millor que en d’altres, però en tots els treballs hi ha un punt que es veuen perfectament. No volem espectadors passius, sinó que es belluguin”, subratlla Lacuesta. Pel que fa al recorregut, com diu Jaume Prat, “comença i acaba amb dues obres que no són òbvies”: “A la restauració mediambiental del riu Llobregat, l’arquitectura no és evident, i a Can Batlló el gest d’enderrocar una paret va tenir un gran èxit urbà i va fer que el barri funcionés objectivament”. L’àmbit del riu Llobregat, obra d’Enric Batlle i Joan Roig, i el de l’hospital transfronterer, de Manel Brullet, Alfonso de Luna i Albert de Pineda, proporcionen un moment força divertit. Després que al primer es pugui veure un ramat d’ovelles, al segon se sent el soroll de les esquelles d’un ramat de vaques pasturant davant l’edifici. “No és habitual integrar el paisatge dins d’un hospital”, explica Prokopljevic. Can Batlló és obra de la comunitat d’usuaris del recinte. Les imatges que els representen estan projectades damunt els únics vidres reciclats de la mostra, que també reflecteixen el vídeo a la perfecció. “En aquest cas no és tan important explicar un espai com un estat d’ànim”, diu Prat. A banda de la transformació d’aquesta antiga fàbrica, la comunitat d’usuaris de Can Batlló és coneguda per la seva escola autogestionada, Arcàdia, que ha despertat l’interès de les institucions finlandeses, un referent en el camp de la pedagogia.

Un altre dels moments més suggerents de l’exposició és el diàleg intergeracional que els comissaris proposen entre el teatre L’Atlàntida de Vic (obra de Josep Llinàs, Josep Llobet, Pedro Ayesta i Laia Vives) i la Torre Júlia (de Pau Vidal, Sergi Pons i Ricard Galiana). La veu i el so dels violins de dos grups d’alumnes que assagen al conservatori vigatà acompanyen la tasca minuciosa i silenciosa d’un grup d’avis que viuen a la Torre Júlia.

Un edifici fet en tres mesos

“És un regal ser aquí”, diu Ferran Tiñena, un dels autors del Centre de Campclar, juntament amb Arnau Tiñena i Maria Rius. Tots tres formen el despatx Nua Arquitectures i són els més joves entre els seleccionats. A més, el seu edifici té una de les històries més apassionants: el disseny i la construcció va durar tres mesos, del setembre al desembre del 2014. Les obres havien d’estar acabades el 15 de desembre perquè l’edifici va tenir el suport d’Arola, i aquesta empresa de logística reuneix els seus treballadors un dia a l’any per fer una acció solidària. Com recull la projecció, fa dos anys van rematar els acabats del Centre de Campclar en només tres hores. El preu final de l’edifici no arriba als 60.000 euros. “És molt petit, fa 80 m, però té una repercussió molt gran: dóna servei a més de 200 famílies”, diu Arnau Tiñena. “Treballar amb tan poc temps et força a prendre decisions ràpides i coherents”, conclou Maria Rius. Segons Jaume Prat, en aquest edifici les fronteres es dilueixen perquè, a més de persones que hi van a recollir menjar, n’hi ha d’altres que hi van a ajudar. Per acabar, amb l’aparcament de Saint-Roch (de Marc Chalamanch, Miquel Lacasta, Carmen Santana) han volgut dignificar l’arquitectura feta amb totxo, associada a la crisi del totxo dels últims anys. Per això els comissaris divideixen la sala amb una mostra de la façana de l’aparcament feta amb l’innovador sistema Flexbrick.

A més, les cadires de l’exposició són del model Biennale, de Josep Ferrando, que va exposar-ne el procés de creació fa dos anys també a Venècia. La taula del personal de l’organització és la Taulacreu, de Pere Buil i Toni Riba (Vora Arquitectura), que van participar en la passada exposició catalana de la Biennal. Tot queda a casa, també Aftermath. Després de Venècia, arribarà a l’Arts Santa Mònica al gener.

“S’ha infravalorat el cinema com un art de l’espai”

A les projeccions d’ Aftermath, com ha relacionat el cinema i l’arquitectura?

He tractat el cinema també com un art de l’espai. S’ha infravalorat l’arquitectura com un art del moviment i el cinema com un art espacial. Al final, l’espectador és l’últim muntador.

Com s’escriu un bon guió per retratar un edifici?

Vam visitar els edificis sols, amb els arquitectes, i més tard amb els usuaris. I vam fomentar la trobada entre els habitants de la Torre Júlia i els autors. I la Jelena i el Jaume també deien si era interessant tenir algun pla concret.

¿El diàleg entre les projeccions està del tot planificat?

No, però si dues obres estan a prop sempre es produeixen relacions interessants entre elles.

¿Alguns dels edificis l’ha sorprès especialment?

L’aparcament de Saint-Roch no l’entenia sobre el paper i el vaig acabar d’entendre mentre muntava les filmacions.

stats