Cesc Gelabert estilitza el tiqui-taca de Guardiola

BarcelonaHi ha el futbol de saló i Cesc Gelabert l’ha portat a l’escenari. Estilització extrema del futbol-art d’Hongria als 50, el Brasil als 60, Holanda als 70 i el Barça al segle XXI. Una concepció del joc basada en el control de la pilota i el terreny de joc a partir de la màxima explotació del talent individual. Virtuosisme combinat amb domini de l’espai. La pissarra de l’entrenador vista com la llibreta del coreògraf. Gelabert en la pell de Guardiola.

La interpretació que fa del tiqui-taca és fidel al seu propi abecedari coreogràfic, com va fer amb la tauromàquia a Belmonte. Aquesta vegada es decanta per una delicada reflexió cinètica amb el suport de les cronofotografies digitals de Jordi Morató, amb elements que recorden la dansa-teatre de Gerhard Bohner, sobretot en el treball en línia dels ballarins i la seva posició en l’espai. Com a contrapunt, un ballarí de street-dance que es reivindica com a solista. El resultat genera serenitat, bellesa geomètrica i estranyesa quan competeix amb les imatges, repetides una vegada i una altra, de les jugades de Messi o Xavi, amb la seva energia explosiva i determinació física. Encara que és evident que la inspiració ve d’aquestes imatges, no s’estableix una correlació estètica automàtica. La bellesa de Gelabert neix d’un procés cerebral que no casa ni amb el futbol de concepte més exquisit. Un detall que no enfosqueix una peça de potents imatges i solucions -com l’equilibri en un cos a cos per una pilota invisible-, i amb detalls de sornegueria com presentar els ballarins-futbolistes com a models de passarel·la, amb els seus posats estudiats. Això també és futbol de saló.