Cultura 10/08/2017

Chet Baker, lliçons de vida

El Fèlix Rossy Quartet, amb Jordi Rossy a la bateria, homenatja el trompetista aquesta nit al festival Mas i Mas

Marta Terrasa
3 min
01. Jordi Rossy a la bateria. 02. Chet Baker fotografiat per Bob Willoughby a Los Angeles l’any 1953.

BarcelonaUn article sobre Chet Baker hauria de començar amb una dosi generosa de fum i els llums mig apagats, amb la brillantor de la trompeta oposada a la nostàlgia que acompanyava les paraules que penjaven sedoses dels llavis del famós trompetista. El rei del cool, el James Dean del jazz i un dels referents del West Coast jazz torna a la vida aquest divendres al Jamboree gràcies a l’homenatge del Fèlix Rossy Quartet acompanyat per Jordi Rossy a la bateria, en el marc de la 15a edició del festival Mas i Mas.

Fèlix Rossy és l’encarregat de posar-se en la pell del trompetista d’Oklahoma, amb qui comparteix certes similituds, com el talent per tocar d’oïda i la sensibilitat per fer que la trompeta parli. L’acompanya a la bateria Jordi Rossy, el seu pare i un dels percussionistes més importants de la història del jazz del nostre país, amb una llarguíssima carrera internacional. “Quan el Fèlix era petit em vaig assegurar que els primers cinc anys aprengués a tocar la trompeta només d’oïda, com feia el Chet -explica-. Després ja vindria l’estudi i la tècnica, però volia que toqués sentint la música”. Amb només 22 anys, Fèlix Rossy pot presumir d’haver tocat arreu del món i d’haver deixat la seva empremta en alguns dels festivals i locals més prestigiosos de l’escena. La història a can Rossy es repeteix. Ara pare i fill -i les seves ocupades agendes- coincideixen en aquest sentit homenatge a l’home que va canviar la seva vida.

Chet Baker fotografiat per Bob Willoughby a Los Angeles l’any 1953

Corria l’any 1983 o 1984, Rossy era un bateria postadolescent de camí al seu primer bolo, convidat per un professor. A l’aeroport reconeix Chet Baker, l’home de la mirada gastada. A l’autobús cap al centre de Sevilla Baker li demana a Rossy que li deixi la trompeta, ja que li havien perdut la seva en el viatge des d’Itàlia. “Jo, que era una mica penques, li vaig dir que sí, però que m’havia de donar una lliçó a canvi”, recorda Rossy. Al cap d’una estona, Baker torna i s’asseu davant seu per dir-li: “Aquí va la teva lliçó. Quan toquis, assegura’t sempre que fas un so bonic”. El beautiful sound al qual Baker es referia ben bé es podria interpretar com la necessitat de tocar només el que un sent. Una màxima que Baker portava tatuada a l’ànima. “Poc sabia ell que les seves paraules em marcarien tant en un moment clau de la meva vida i la meva carrera”, confessa el bateria. Tot i que limitar Jordi Rossy a un sol instrument no seria joc net.

El català va decidir fa uns anys passar-se al piano i la composició, sense oblidar la seva fidel trompeta. Avui recupera les baquetes per recordar de nou Chet Baker, que gairebé 30 anys després de la seva enigmàtica mort en un hotel d’Amsterdam continua colant-se sota la pell d’entesos i pagans del jazz. Una icona de cara nostàlgica, un músic brillant que “no era cap virtuós”, un addicte, de vegades violent i en alguns moments ple de vida. “Pot ser que diguin d’ell que era d’una certa manera, però amb mi va ser molt bo”, assegura Jordi Rossy: “Em va donar una lliçó que encara avui em marca”. Aquesta nit Chet Baker torna al Jamboree reencarnat en tots aquells que no l’han pogut -ni l’han volgut- oblidar.

stats