20 pel·lícules recomanades del Festival de Sitges 2025

BarcelonaSi el Festival de Sitges fos un monstre seria sens dubte un kaiju, un gegant de mida inabastable que concentra del 10 al 19 d'octubre prop de 400 projeccions de cinema fantàstic, terror i altres gèneres. L'Escorxador Centre Cultural torna a cobrir l'absència del Cinema Retiro, tancat per reformes, en una edició marcada per les visites de Benedict Cumberbatch, Terry Gilliam i Joe Dante, entre d'altres.

Director clau del terror modern, Mike Flanagan ja havia adaptat Stephen King anteriorment, però no una història tan juganera i experimental com la de La vida de Chuck, una reflexió agredolça sobre la fugacitat de la vida i el destí narrada en sentit cronològic invers i, segurament, la millor adaptació de King al cinema de l’última dècada. Com si Charlie Kaufman hagués dirigit Que bonic és viure.

El matrimoni de directors format per Hélène Cattet i Bruno Forzani porta a l’extrem la seva desconstrucció dels gèneres en aquesta revisió quasi abstracta del cinema d’espies europeu, tan plena d’idees visuals i sonores que posa a prova la capacitat per processar-les de l’espectador. La pel·lícula-experiència d’aquest Sitges, a més, conté una de les millors escenes d’acció de l’any.

Benedict Cumberbatch no només rebrà el premi Màquina del Temps per papers com els de Sherlock o Dr. Strange, sinó que presentarà aquest opressiu drama psicològic sobre un dibuixant de còmics arrasat per la mort de la seva dona. Quan una presència amenaçadora es manifesta a la casa on viu amb els seus dos fills, el dol pren forma de corb antropomòrfic i la ficció es confon amb la realitat.

El sostre que s’enfonsa a l’apartament d’una terapeuta funciona com a metàfora quasi literal de la crisi emocional d’una mare superada pels problemes: l’excés de vi i herba, una filla que ha de ser alimentada per un tub, el marit absent dos mesos per feina... Rose Byrne, entregadíssima –i premiada a la Berlinale–, lidera aquesta comèdia negríssima i opressiva sobre la maternitat amb papers secundaris sucosos de Conan O’Brien i ASAP Rocky.

Reinterpretació moderna i perversa del conte La reina de les neus de Hans Christian Andersen en què Marion Cotillard és una diva freda i cruel que estableix una relació estranya amb la noia òrfena que s’ha refugiat a l’estudi on s’està rodant una pel·lícula. Lucile Hadzihalilovic filma la història amb un preciosisme estètic pertorbador, però en general més accessible que a Evolution o Earwig.

Una de les pel·lícules més esperades d’aquesta edició és el nou thriller del coreà Park Chan-wook, que, després d’una filigrana sublim com Decision to leave –segon millor film del 2023 per als crítics de l’ARA–, adapta una novel·la criminal de Donald E. Westlake sobre la recerca desesperada de feina d’un home encarnat per Lee Byung-hun, l’actor que feia de líder a El joc del calamar.

Després de l’explosió de Titane, Palma d’Or del 2021 a Canes, Julia Ducournau es reafirma en la seva obsessió pel body horror i les mutacions en un drama familiar a tres bandes (una adolescent, la mare infermera i l’oncle esgarriat) que funciona com a al·legoria de la por a la sida que es va viure durant l’epidèmia dels anys 80 i 90. Expressiva i grotesca com els contes més foscos de Terry Gilliam.

La quarta col·laboració entre Emma Stone i Yorgos Lanthimos adapta una pel·lícula coreana que el 2003 va entusiasmar el públic del Festival de Sitges, Save the green planet! A la seva delirant història dels dos joves marginals que segresten un home de negocis perquè creuen que és un invasor alienígena, Lanthimos hi afegeix una violència brutal i una lectura en clau política del panorama polític actual.

“Frankenstein és un friqui que no encaixa... Frankenstein soc jo”, confessava Guillermo del Toro a l’ARA el 2015. Deu anys després, el director mexicà firma un remake de la seva pel·lícula més estimada. Oscar Isaac encarna Victor Frankenstein i Jacob Elordi la criatura en una nova versió del mite prometeic que reivindica el dret a la diferència i carrega contra les grans institucions i normes socials.

De pel·lícules de terror sobrenatural sobre una casa habitada per esperits malignes n’ha vist unes quantes, el públic de Sitges. Però no de protagonitzades per un gos, un retriever de Nova Escòcia d'esguard intens que és l’únic que percep els fenòmens paranormals que amenacen el seu amo. Amb una duració de només 72 minuts, és una de les pel·lícules de terror més originals de l’any.

Dave Franco i Alison Brie, matrimoni en la vida real, són una parella que no passa el seu millor moment en aquesta comèdia romàntica en clau body horror en què un fenomen sobrenatural els atreu l’un cap a l’altre amb conseqüències fisiològiques inesperades... i doloroses. El públic de Sitges gaudirà de valent amb aquesta metàfora brutal sobre els límits de la intimitat en les relacions.

Si La vida de Chuck adapta una de les històries més recents de Stephen King, La larga marcha porta al cinema la primera novel·la que va escriure (vuit anys abans de debutar amb Carrie). Plenament actual, se situa en uns Estats Units distòpics governats per un règim autoritari en què un centenar de joves han de caminar nit i dia i, un per un, són executats per soldats si abaixen el ritme tres vegades.

Com deia Eulàlia Iglesias en la seva crònica des del Festival de Locarno, Radu Jude “s'empesca una desconstrucció de les apropiacions (vampiritzacions?) comercials de Dràcula” en aquesta primera versió romanesa del mite de Dràcula, que conviu a la programació de Sitges amb una adaptació molt més convencional de la novel·la de Bram Stoker que dirigeix el francès Luc Besson.

Amb Black phone, Scott Derrickson es va retrobar amb el terror de soca-rel després de la seva experiència frustrant a Marvel. Ara, el director de Sinister dona continuïtat a la història de l’assassí en sèrie que amaga el rostre d’Ethan Hawke darrere una màscara demoníaca i el noi que s’hi enfronta gràcies als consells de les anteriors víctimes. Terror de regust clàssic basat en un relat de Joe Hill, fill del mestre Stephen King.

La primera adaptació al cinema de l’obra de Mariana Enriquez que arriba després del seu esclat com a reina del terror modern –ja n’hi havia una del 2002, Bajar es lo peor– entrelliga dos contes de Los peligros de fumar en la cama (Anagrama, 2002) per donar forma a un drama adolescent ambientat en la crisi argentina del 2001 que es va desplaçant a poc a poc cap al territori del fantàstic i el terror.

Què seria Sitges sense una pel·lícula de zombis per a la nit de la Zombie Walk? La d’enguany és, a més, una de les cintes de terror més aclamades de la temporada, amb Daisy Ridley –la Rey de l’última trilogia de Star Wars– com a voluntària que enterra les víctimes d’un experiment militar fallit amb l’esperança de trobar viu el seu marit. No cal dir que els morts de seguida començaran a mostrar inquietants símptomes de vida.

Vell conegut del Festival de Sitges –i Gran Premi d’Honor el 2021–, el director japonès Mamoru Hosoda és un dels gegants de l’animació moderna. Scarlet, en què l’estil de dibuix de Hosoda evoluciona cap a textures més europees, és la seva versió personal de Hamlet, una aventura fantàstica en què una princesa medieval emprèn una missió per venjar la mort del pare.

Sense veure-la, estem convençuts que una de les sorpreses d’aquesta edició serà Flush, en què un cocaïnòman que s’ha empassat un munt de paquets de droga es veu atrapat en la merda, però literalment: té el cap encaixat en el forat del vàter del club on treballa el seu antic amor. Entre la comèdia negra i el thriller frenètic d’un únic escenari, sembla un fill bastard de Buried i Trainspotting.

Ben Wheatley, director que vam descobrir a Sitges el 2011 amb la fosquíssima Kill list, rebrà aquest any el premi Màquina del Temps i hi presentarà Bulk, un retorn al thriller paranoide de baix pressupost després de provar sort en el blockbuster de taurons gegants amb Megalodon 2: la fossa. I per tancar boques, ho fa amb la seva pel·lícula més estranya, experimental i lynchiana.

Premiada com a millor pel·lícula de la Setmana de la Crítica de Canes, a la tailandesa Un fantasma útil no hi cap el sentit del ridícul. En aquesta comèdia fantàstica en clau de fulletó romàntic, una dona mor a causa de la contaminació i es reencarna en aspiradora, una transformació que no canvia –més aviat intensifica– l’amor que sent pel seu marit.