Yorgos Lanthimos i Emma Stone imaginen un surrealista Judici Final a Venècia

VenèciaEl Festival de Cinema de Venècia porta bons records a la parella artística formada pel cineasta grec Yorgos Lanthimos i l’actriu nord-americana Emma Stone. Va ser a la Mostra del 2018 que es va estrenar La favorita, la pel·lícula que va inaugurar una llarga i fèrtil col·laboració que, fins ara, té com a punt àlgid el Lleó d’Or que va endur-se Pobres criatures el 2023. Aquest dijous la 82a edició del certamen italià ha acollit l’estrena mundial de Bugonia, el quart projecte compartit pel director de Llagosta i la protagonista de La La Land, que és en realitat un remake del film sud-coreà Save the green planet! (2003). Aquell film de Jang Joon-hwan era un esbojarrat i surrealista deliri pop que jugava amb la teoria que el directiu d’una gran empresa podia ser l’emissari d’una raça alienígena disposada a eliminar la Terra. Ara és rellegit, amb urgència i en clau depurada, per un Lanthimos que hi troba un receptacle idoni per a la seva mirada misantròpica, el seu domini de la posada en escena i el seu gust per la brutalitat.

La idea de transposar la violenta odissea de Save the green planet! –centrada en el segrest de l’alt executiu per dos joves marginats– als Estats Units del present va ser d’Ari Aster, però el realitzador d’Hereditary va delegar la tasca d’escriure el guió a Will Tracy i la de dirigir el film a Lanthimos. “El guió de Bugonia em va semblar divertit i impactant”, ha explicat Lanthimos en la seva trobada amb la premsa a Venècia. “Quan el vaig llegir fa tres anys, em va semblar rellevant, i avui, per desgràcia, encara ho és més”, ha afegit sobre un film en què Emma Stone interpreta el paper de la directora executiva i Jesse Plemons el del seu segrestador.

Però, ¿què fa de Bugonia una pel·lícula tan contemporània? Lanthimos, que acostuma a jugar a l’hermetisme quan es tracta de descodificar les seves obres, s'ha mostrat més disposat a interpretar Bugonia. “Moltes de les coses que veiem a la pel·lícula són reals”, comenta en referència a la hipocresia de les grans corporacions, la crisi moral de l’Amèrica profunda i la problemàtica climàtica. “La humanitat s’enfronta a l’hora de la veritat, al seu Judici Final, i no sé quin marge de temps tenim si pensem en la intel·ligència artificial, les guerres que hi ha al món, el canvi climàtic... I el gran problema és la negació de tot això. Estem perdent la capacitat d’indignar-nos”, remata en to greu el director de Kinds of kindness (2024).

Tortura al ritme de Green Day

Després de dues dècades en la primera línia del cinema d’autor, podem concloure que el cinema de Yorgos Lanthimos tendeix a perdre pistonada quan es torna massa al·legòric i quan la violència esclata de forma arbitrària. Per sort, no és el cas de Bugònia, que, com passava a La favorita, troba el nus argumental en la temàtica de la lluita de classes. Identificant el malestar i l’oportunisme en l’Amèrica que ha convertit Donald Trump en l’home més poderós del planeta, Lanthimos orquestra un salvatge tête à tête en què resulta difícil situar les línies morals. A la roda de premsa, Stone ha definit Bugonia com un film “excitant, emocionant, molt fotut, però també molt viu”. Caldria afegir que la pel·lícula, que connecta amb els àcids i cruels imaginaris dels germans Coen i Quentin Tarantino, és genuïnament americana. Entre altres coses, Bugonia serà recordada per una escena de tortura, al ritme de la cançó Basket case de Green Day, que podria compartir un lloc al podi de la sordidesa fílmica juntament amb el ball de la mort que va protagonitzar el recordat Michael Madsen a Reservoir dogs.

George Clooney a 'Jay Kelly', de Noah Baumbach

La segona jornada de la Mostra s'ha completat amb l’estrena de Jay Kelly, de Noah Baumbach, la primera de les tres pel·lícules amb què Netflix aspira a guanyar el Lleó d’Or (l’acompanyaran Frankenstein, de Guillermo del Toro, i A house of dynamite, de Kathryn Bigelow). Baumbach, un habitual de la Mostra, proposa a Jay Kelly una meditació sobre l’estrellat cinematogràfic que té com a motor narratiu la crisi existencial que pateix un popular actor que, en la seva maduresa, es qüestiona les seves eleccions vitals. La pel·lícula, que funciona millor en el registre dramàtic i intimista que en el vessant més còmic i frenètic, se sosté sobre el pacte tàcit i amigable que signen Baumbach i Clooney. El director es compromet a utilitzar la ironia amb finesa, mentre que l’estrella es tira de cap al joc autoparòdic, encarnant un paio egòlatra que ha naturalitzat ser sempre el centre de totes les mirades. Però, al final, no queda cap dubte que som davant d’un homenatge més explícit que velat a la figura de Clooney.