Hélène Cattet i Bruno Forzani espanten els crítics

Locarno (suïssa)Si amb el film de Serra els periodistes avorrits no van marxar fins a gairebé la meitat de la cinta, hi va haver un altre film de la competició, de sentit absolutament contrari al del cineasta català, que va provocar des de l'inici una cascada contínua de crítics que marxaven afartats, desorientats, emprenyats, fins i tot fastiguejats: L'étrange couleur des larmes de ton corps ,d'Hélène Cattet i Bruno Forzani, premiats a Sitges amb l'anterior Amer . Onírica i onanista, L'étrange couleur... és un collage frenètic i esteticista d'imatges pertorbadores al voltant dels deliris d'un home traumatitzat per la desaparició de la seva dona. Els directors s'ho van passar molt bé fent-la, n'estem segurs, però van reservar el plaer només per a ells.

Amb interès, sobretot a la premsa italiana, ha estat rebut a la competició oficial el documental italiano-suís Sangue , de Pippo Delbono, sobre la trobada a finals del 2011 entre el director i Giovanni Senzani, un històric de les Brigades Roges. Delbono insereix fragments de la vida personal d'ells dos relacionats amb la mort: tant la mare del cineasta com la dona de Senzani estaven en aquell moment greument malaltes, un fet que condiciona el desenvolupament de la cinta. El director també se serveix, de manera metafòrica, de les imatges de la regió italiana de L'Aquila, devastada pels terratrèmols el 2009.

Sangue no és l'únic documental que s'ha projectat a la secció oficial. De fet, una de les obres més aplaudides ha sigut el documental francès Pays barbare , del matrimoni format per Yervant Gianikian i Angela Ricci Luchi. De només 65 minuts de durada, la cinta aprofita una sèrie de documents fílmics descoberts recentment sobre l'Etiòpia colonial per construir el seu propi discurs sobre el significat de les imatges, tant per la finalitat amb què van ser fetes com per la realitat que amaguen.

Una plaça no tan gran

Pel que fa a la secció de la Piazza Grande, aquest any no s'està veient una gran collita. A banda de la divertida Somos los Miller i l'agradable però molt local Les grandes ondes ,de Lionel Baier, només caldria destacar el thriller danès The keeper of lost causes , de Mikkel Norgaard, protagonitzat per Nikolaj Lie Kaas, un actor vist a Els idiotes , de Lars von Trier. Basada en la novel·la The keeper of lost causes , de Jussi Adler-Olsen, la pel·lícula narra la investigació d'un cas tancat cinc anys enrere i en el qual, suposadament, una dona s'havia suïcidat. Angoixós fins a la incomoditat, amb un protagonista força antipàtic, poc elegant en la seva posada en escena però amb una estètica tèrbola força encertada, el film aclapara a la part final gràcies a la intensitat de la trama i als seus girs.