Guillermo del Toro reivindica a Venècia el dret a la diferència

VenèciaVuit anys després d’endur-se el Lleó d’Or del Festival de Venècia per La forma de l’aigua, Guillermo del Toro ha tornat avui a la mostra disposat a repetir l’èxit amb la seva versió de Frankenstein, de Mary Shelley. I, d'entrada, cal dir que aquestes dues faules sinistres dirigides pel mexicà comparteixen una aura gòtica, el referent shakespearià de Romeu i Julieta i un rerefons cristià. "Per a mi, la història de Frankenstein ha sigut com una religió –ha confessat Del Toro en la roda de premsa de la pel·lícula–. Em van criar en el catolicisme, però de petit no acabava d’entendre què era un sant. Però aleshores vaig descobrir Boris Karloff fent del monstre i vaig entendre el que era un messies". Del Toro feia més de dues dècades que intentava fer la seva versió d’aquest mite del terror, i l’ha dirigit quan ha tingut "els mitjans per fer-la en l’escala que volia". "I ara que està acabada em toca passar la depressió postpart", ha dit fent broma el director d’El laberinto del fauno.

Si la cinefília sempre ha defensat que els grans cineastes fan la mateixa pel·lícula una vegada i una altra, amb lleugeres variacions, aleshores Del Toro mereix ser considerat un autor total. De fet, amb el seu espectacular Frankenstein, el director de Hellboy torna a construir un univers fantàstic que li serveix per celebrar la singularitat i la innocència humanes, i per denunciar el caràcter despòtic de les figures poderoses, institucionals i normatives. “Vivim una època marcada pel terror i la intimidació, i l'única solució possible és l’amor i la compassió”, ha reclamat Del Toro, que també ha reconegut que el seu Frankenstein és una pel·lícula molt autobiogràfica, en la qual defensa "el dret a ser imperfecte". En sintonia amb el seu discurs, Del Toro converteix el personatge de Victor Frankenstein, el prometeic creador de vida, en el malvat de la ficció, mentre que la criatura sorgida de l’ambició egòlatra del científic brilla com una sublimació de la candidesa i la tendresa.

L’edat de la innocència

Per explorar les claus del Frankenstein de Del Toro, és revelador observar com el director de Cronos es manté fidel a l’estructura de la novel·la de Mary Shelley, amb el pròleg i les dues parts centrades en les peripècies de Victor Frankenstein, encarnat per un enèrgic Oscar Isaac, i de la criatura, un Jacob Elordi que combina la suavitat i la brusquedat en una interpretació excel·lent. No obstant això, Del Toro altera la narració a plaer i construeix una oda transparent al candor primigeni de l’ésser humà i la seva corrupció a mans de les forces socials. En aquest sentit, crida l’atenció la negativa de Del Toro a atorgar al seu Victor Frankenstein cap gràcia, ni tan sols l’amor recíproc que el científic compartia amb Elizabeth a la novel·la original.

Per la seva banda, la criatura cosida i tornada a la vida assumeix una veu narrativa primordial, mentre que la seva fam homicida es veu reduïda a la mínima expressió. A més, cal tenir en compte la caracterització de la criatura, que permet a l’espectador apreciar la seva fisonomia i complexió humanes, en detriment de la deformitat que s’imposava en les figures humanoides que van encarnar Boris Karloff i Robert De Niro a les adaptacions de James Whale i Kenneth Branagh respectivament. Per a Del Toro, la criatura "és com un nounat". "Volia reforçar la bellesa del personatge, per això l’he dissenyat com si fos una majestuosa estàtua d’ivori o alabastre. No volia que la criatura es veiés recosida. Me la imagino com una obra d’art", va explicar. Aquesta resplendor estètica encaixa amb la dimensió psicològica i simbòlica del personatge, incapaç de matar una mosca si no és en defensa pròpia. Així, Elordi dona vida a un personatge que remet a la figura del bon salvatge de Rousseau, un emblema impol·lut d’una innocència interrompuda per la brutalitat del món suposadament civilitzat.

Per acabar de definir el monstre bondadós, Del Toro ha recorregut a la memòria personal: "De petit, em preguntava per què Victor Frankenstein no havia construït la seva criatura a partir de dues meitats de cossos, o potser tres. Per què tants trossos? Per explicar això, a la pel·lícula, veiem que Victor ha de recórrer a trossos de cossos que provenen de la guerra". És per això que aquesta nova versió de Frankenstein transcorre a mitjans del segle XIX, durant la Guerra de Crimea. Aquesta al·lusió, per part de Del Toro, a la barbàrie dels conflictes bèl·lics ha trobat un eco en la nombrosa manifestació (10.000 persones, segons l’organització) contra la Guerra de Gaza que ha recorregut aquesta tarda els principals carrers del Lido de Venècia.