Atom Egoyan: “Alguns directors són monstres que abusen del seu poder”

BarcelonaElegant i d’una amabilitat exquisida, Atom Egoyan és també un dels grans directors canadencs –nascut al Caire el 1960– de les últimes dècades, responsable d’obres fascinants com Exòtica (1994), El dolç avenir (1997) i Ararat (2002). Amb Seven veils, que estrenarà la plataforma Filmin l’11 de juliol, Egoyan firma la seva pel·lícula més rodona de l’última dècada, una meditació sobre el convuls procés de crear una obra d’art en què Amanda Seyfried interpreta la directora de la nova versió d’un muntatge de l’òpera Salomé en què ella mateixa va treballar de jove. Heretat del seu mentor, el projecte és un regal enverinat que remou traumes familiars i col·lideix amb la nova sensibilitat d’una societat post Me Too.

L’escenari en què transcorre Seven veils és un muntatge de l’òpera Salomé. Vostè ja va dirigir aquesta òpera fa tres dècades.

— El teatre és la meva primera passió. Vaig començar escrivint i dirigint teatre quan era petit, i el 1996 el director artístic de la companyia d’òpera del Canadà va veure el meu film Exòtica (1994) i va pensar: “A la persona que ha dirigit aquest film li fascinaria Salomé”. No vaig entendre el que volia dir fins que vaig explorar en profunditat el llibret i em vaig adonar que compartia moltes idees sobre el perill de mirar una cosa amb desig i distanciar-se d’un mateix, que és una de les obsessions que recorren la meva filmografia.

Va ser fàcil de dirigir, doncs?

— No, és una òpera molt difícil, perquè no funciona com una peça de teatre tradicional. Soc un gran lector d’Oscar Wilde i per a mi De profundis és la millor carta d’amor escrita en llengua anglesa, però no estava familiaritzat amb Salomé, que no és com les seves obres més populars. En cert sentit està sobreescrita i fa servir un llenguatge molt florit, però és el que fa que sigui un llibret fantàstic. L’obra s’inscriu en la tradició literària del desig reprimit i les seves conseqüències i explora la violència de no tenir alguna cosa que sents que et mereixes. Evidentment, Wilde està parlant de la seva pròpia sexualitat. La va escriure just abans d’aquell judici demencial que el va destruir.

Com va ser tornar a abordar aquells temes i motius d’Exòtica trenta anys després en una pel·lícula tan diferent?

— Va ser una oportunitat única. El primer cop que vaig dirigir Salomé ho vaig fer entre Exòtica (1994) i El dolç avenir (1997), que aborden el tema de l’abús d’una manera molt discreta. I a l’òpera vaig aprofitar l’oportunitat per mostrar l’acte de l’abús en tota la seva violència. Però tres dècades després, al retornar a aquells temes, em vaig adonar que la cultura havia canviat molt a causa del Me Too, i que era millor que el protagonista del film fos una dona. Era com la fantasia d’agafar la persona que jo era als 36 anys i reinterpretar-la de manera que tingui sentit en el nostre present. I em venia molt de gust retrobar-me amb l’Amanda [Seyfried], amb qui ja havia treballat a Chloe (2009).

Vostè va ser el primer director a mostrar el talent de Seyfried més enllà dels papers que sol fer a Hollywood.

— No oblidaré mai el càsting que va fer per a Chloe. Va ser abans de l’estrena de Mamma mia! (2008), i vaig pensar: “Déu meu, és increïble, una estrella”. No havia vist res seu abans i vaig tenir una sensació que no tenia des dels meus primers films, quan anava al teatre i descobria un actor nou amb qui resultava molt excitant treballar. L’Amanda i jo ens vam prometre tornar a col·laborar després de Chloe, i hem trigat quinze anys però ho hem aconseguit. M’encanta la seva habilitat per expressar emocions. El que la fa molt interessant com a actriu és la seva disponibilitat per a tota mena de projectes. I ha pres decisions interessants en la seva carrera, participa en una sèrie molt bona que es diu The dropout.

La protagonista de Seven veils és una directora ha de dirigir un muntatge de Salomé que remou el seu passat mentre viu un moment familiar complicat. Quant hi ha de vostè en ella?

— Algunes de les decisions que pren la Janine són, de fet, decisions que jo també vaig prendre. Però en la pel·lícula són només opcions que ella tria, no vull dir en cap cas que siguin decisions vàlides o artísticament exitoses. Una de les coses que m’interessen del personatge és que no intento presentar-la com una directora brillant. La companyia d’òpera espera que ella es limiti a reproduir el muntatge precedent i que no aporti idees noves, i això la deixa en una posició vulnerable. En la versió Hollywood d'aquesta història ella triomfaria, pujaria a l’escenari i tothom l’aplaudiria. Però aquí fa un pas enrere. I potser la millor decisió de direcció que pren durant la pel·lícula és demanar a l’amant del seu marit que giri un quadre, perquè això permet obtenir la confessió de la seva mare. És una escena molt privada i personal, però perfecta en termes de catarsi emocional.

Aquesta és clarament una pel·lícula post Me Too, i es parla dels coordinadors d’intimitat amb cert humor i distància irònica. Què en pensa, d’aquesta figura?

— Crec que són necessaris, perquè hi ha directors que han abusat del seu poder. Tanmateix, jo he dirigit una pila d’escenes eròtiques i sempre he tingut molta cura dels actors, i crec que ells et dirien el mateix. Així que la idea que una altra persona parli amb els meus actors em resulta nova i estranya. De fet, la primera vegada que vaig treballar amb coordinació d'intimitat va ser al remuntatge de Salomé que vam fer el 2023. Però sé que alguns directors són monstres que abusen del seu poder. Conec massa històries de directors que s’aprofiten de la situació. Sigui com sigui, ara és obligatori rodar amb coordinador d’intimitat. I per a alguns directors és una figura molt útil, com el coordinador d’especialistes, i els permet dedicar-se a altres coses. El problema és que en moltes de les escenes eròtiques que he rodat, en pel·lícules com El dolç avenir o El liquidador, el conflicte dramàtic està en l’acte sexual, així que no sé com podria dirigir aquestes escenes amb una figura així al meu costat. A més, el cinema i l’art no són mai, per la seva naturalesa, espais segurs. Però no sé si ens podem permetre jutjar aquestes coses, perquè, com deia, hi ha moltes víctimes dels abusos de poder.

Creu que la implantació d’aquestes bones pràctiques pot haver provocat certa por d'abordar l’erotisme i la sexualitat en el cinema actual?

— En el cas de les pel·lícules independents i de baix pressupost no crec que sigui així. Dit això, molts dels abusos han tingut lloc en produccions d’aquest tipus, així que tot plegat és paradoxal. No sé què hauria fet en el passat si jo hagués topat amb l'obligació de treballar amb coordinador d’intimitat. A Exòtica vam rodar a Ontario, on és il·legal mostrar algú menor d'edat –o que simuli ser-ho– en un acte sexual. I en aquella pel·lícula la Christina portava un uniforme escolar en un club de striptease, així que, en certa manera, representava una persona menor d’edat. Per a mi era un detall important i necessari, però hi havia una norma i l’estàvem desafiant. La frontera sempre està en el límit de què és acceptable i què no. Però també entenc que el que Bertolucci va fer a L’últim tango a París no va estar bé. No pots sorprendre un actor d’aquesta manera. No es pot fer servir el xoc d’un actor com a part del teu material dramàtic.

Un dels temes de Seven veils és com fer-se personal una obra. Com es planteja vostè aquesta qüestió després de gairebé quatre dècades de trajectòria?

— Els films que he escrit, dirigit i produït venen tots d’un lloc molt personal. Però fins i tot en les pel·lícules que he dirigit a partir de guions d’altres persones hi ha personatges que m’interpel·len d’alguna manera profunda. Per exemple, a Chloe (2009) hi ha elements molt personals, i també a Remember. Però Condemnats, tot i haver-hi coses personals com certa sensibilitat o la manera de posar en escena, potser és la meva pel·lícula menys interessant, perquè la podria haver dirigit un altre director. En canvi, a Chloe i a Remember hi reconec el meu temperament i la meva curiositat pels éssers humans, és evident en la manera com filmo la història.

—