Vera Drew: «Batman i el Joker són l’analogia perfecta de l’experiència 'queer'»

BarcelonaTot va començar a X, quan encara es deia Twitter. La guionista Bri LeRose va llegir un comentari del director Todd Phillips (Joker, Ressaca a Las Vegas) sobre els efectes negatius de la cultura woke en la comèdia actual. Indignada, va piular: “Només veuré la pel·lícula d’aquest covard si Vera Drew la torna a muntar”. Dit i fet: Drew va començar a remuntar Joker amb la intenció de parodiar-la, però en algun punt del procés va decidir fer ella mateixa una pel·lícula sobre el Joker, però per explicar la seva pròpia història d'acceptació de la seva identitat com a dona trans. Produïda per menys de 100.000 euros, sense el permís de Warner i barrejant actors reals i animació, el resultat és The people’s Joker, un còctel irreverent d’humor queer, drama i superherois que Filmin estrena aquest divendres.

Què la va portar a pensar que personatges de l’univers de Batman com Joker o el Pingüí eren un bon vehicle per explicar la seva pròpia història?

— Sempre he estimat aquests personatges. Als 13 anys estava obsessionada amb els còmics i les pel·lícules de Batman, així que em venia molt de gust jugar amb els personatges. A més, hi ha un munt de paral·lelismes entre l’experiència queer i les pel·lícules de superherois. En la meva pel·lícula, tots els personatges són els dolents dels còmics de Batman, perquè les persones queer sempre són tractades com a enemics i perquè, almenys les que jo conec, solen vestir-se com si fossin dolents de Batman. En la meva història, tanmateix, ells són els herois, i Batman una mena d’extensió del govern malèfic de la societat distòpica on viuen.

D’entrada, la idea de l’univers de Batman com a paràbola trans sobta una mica, però si penses en com els superherois s’amaguen sota màscares i canvien d’identitat quan s’enfunden l’uniforme, tot plegat té molt de sentit.

— Funciona molt bé amb Batman i el Joker, perquè són personatges molt caricaturescos i exagerats, i això els acosta a la condició de mites. Els còmics de Batman poden arribar a ser molt eròtics i perversos, i alhora molt operístics i seriosos. Batman i el Joker són l’analogia perfecta de l’experiència queer. Però podria funcionar amb qualsevol superheroi, fins i tot amb els X-Men, perquè són històries que parlen de ser gai, ser negre, el que sigui. Bàsicament, són còmics sobre l’alteritat, sobre no formar part del corrent majoritari, sigui pel teu gènere o per la teva identitat.

L’origen del projecte era fer una paròdia de la pel·lícula Joker, però ha acabat sent una cosa molt diferent i personal.

— Todd Phillips va fer un comentari ridícul, sobretot per a algú que ha guanyat milions fent comèdies, però el seu Joker em va inspirar molt. Era la primera vegada que veia una pel·lícula basada en un còmic que parlava de malaltia mental i lluita de classes de manera frontal. Però volia fer la meva pròpia versió per parlar de l’experiència trans. La pel·lícula és una mena de pont a la meva infància que em permet sentir-me més connectada a la resta de la meva vida, processar la meva infància, el meu viatge com a artista i les relacions amb la meva mare i la meva exparella. No crec que hagi sigut terapèutic dirigir-la, però m’ha ajudat a entendre que necessito fer teràpia. I va ser molt divertit, era com llevar-se cada dia per jugar amb joguines de Batman.

Imagino que a Warner no deuen estar gaire contents amb la seva pel·lícula. Com va aconseguir fer-la sense tenir els drets dels personatges?

— No vaig demanar permís! Simplement ho vaig fer. Vaig consultar amb advocats mentre escrivia el guió per estar segura que l’ús paròdic que fèiem era legítim i que no infringíem el copyright. Així i tot, des de Warner van fer tot el possible per enterrar la pel·lícula i van mirar d’espantar-me perquè no l’estrenés. Però en realitat no hi ha hagut cap repercussió: no m’han demandat ni han enviat cap requeriment judicial, només m’han enviat e-mails furiosos dient que no hauria de fer la pel·lícula. Bàsicament, no els agrado gaire.

La pel·lícula està dedicada a la seva mare i a Joel Schumacher, el director de Batman forever i Batman i Robin, un home gai a qui es va criticar molt per haver potenciat els elements camp i kitsch del personatge. En definitiva, per fer un Batman més gai.

— Sí, definitivament hi havia certa homofòbia en les crítiques. Però també el van atacar perquè va convertir els personatges de Batman en el que realment són, és a dir, personatges de còmics infantils, grans i mítics com els d'una òpera. I la gent no hi estava preparada. En canvi, als nens que les vam veure, aquelles pel·lícules ens van entusiasmar: era increïble que una pel·lícula pogués ser tan acolorida, excitant, fosca, divertida i sexi.

Per cert, ha vist la seqüela de Joker? Molts creuen que Todd Phillips la va plantejar com una reacció a la manera en què molts homes van interpretar-la, gairebé com una justificació de la violència i l'odi.

— Sí, em va encantar Joker 2. És com si l'hagués fet per a tots els que van veure el primer Joker i van sentir-se legitimats per ser feixistes, per comportar-se com si tinguessin dret a les dones i al poder. No sé si Todd Phillips ha vist The people's Joker, però imagino que almenys sap que existeix. I crec que si la veiés probablement li agradaria, perquè bàsicament és el mateix que ell va fer a Joker 2: versionar la primera pel·lícula i convertir-la en una altra cosa.

Vostè és comediant, i a The people's Joker també es parla molt de comèdia. De fet, es fa una paròdia brutal i negativa del programa Saturday Night Live, una institució de la comèdia nord-americana que la pel·lícula retrata com un búnquer de la comèdia més reaccionària.

— Ningú s'havia rigut del Saturday Nigh Live de la manera en què ho fa aquesta pel·lícula. Als Estats Units, el programa és com una vaca sagrada, i per a molta gent és l'única comèdia que existeix, però no és així. És cert que d'allà han sortit grans comediants amb molt talent, però també molts que han acabat fent porqueria. Se suposa que fan humor d'avantguarda, però totes les bromes les has llegit fa tres dies a Twitter. I no oblidem que, en part, Donald Trump va guanyar les primeres eleccions perquè va aparèixer al Saturday Night Live i al programa de Jimmy Fallon. La comèdia pot servir com a arma contra els polítics i exposar la hipocresia de les institucions, però és molt pertorbador que s'utilitzi com a braç armat d'un govern feixista.