“Tres dies emborratxant-me, veient pel·lícules i parlant de cinema”

Sitges“Déu meu, el paio que ha fet totes aquestes pel·lícules ha de ser un maníac”, va comentar el director Ben Wheatley sobre el muntatge d’escenes de la seva filmografia que es va projectar aquest dimarts al Festival de Sitges abans de lliurar-li el premi Màquina del Temps. Un premi molt especial per al britànic, perquè Sitges va ser “el primer festival de cinema” al qual va anar, abans i tot de dirigir pel·lícules. “Anaves al bar i allà hi havia George Romero, i pensaves: «¿Deuen ser així tots els festivals?». Vaig passar tres dies emborratxant-me, veient pel·lícules i parlant de cinema, va ser increïble”.

Val a dir que, vista en conjunt, la seva filmografia sí que té un punt maníac: salta del folk horror visceral de Kill list a la comèdia negríssima de Turistes; hi trobes adaptacions de J.G. Ballard (High-rise), però també de la hitchcockiana Daphne du Maurier (Rebecca, ni més ni menys) i conté fins i tot un sorprenent blockbuster de taurons gegants, Megalodon 2, amb l’estrella del cinema d’acció Jason Statham. “M’agrada fer moltes pel·lícules diferents i no repetir-me, però tampoc hi penso gaire, en la meva filmografia –explica en conversa amb l’ARA–. No és tan calculat com Tarantino: «Faré aquestes deu pel·lícules i només aquestes». És simplement que m’agrada fer cinema, rodant és quan soc més feliç. Podria ser un director d’estudi al Hollywood dels 40. Així que faig alguns encàrrecs i també coses més autorals”.

La pel·lícula que ha presentat en aquesta edició de Sitges, Bulk, és del segon tipus i, sens dubte, la més experimental i radical. “És sobre el meu amor pel cinema fantàstic i la narració, i és estranya de collons, així que bona sort”, va advertir Wheatley al públic abans de la projecció. Filmada amb dos iPhones i majoritàriament en blanc i negre, té una trama desconcertant de dimensions paral·leles en què quatre actors interpreten diverses versions dels mateixos personatges en una mena de guió trencaclosques que només encaixa les peces en la recta final. Durant la primera hora llarga, l’espectador es pot sentir una mica com el protagonista, un periodista (o investigador) que no sap ben bé qui és o si l’estan segrestant, però està convençut que algú l’ha drogat (o enverinat).

De David Lynch a 'Metal Hurlant'

Exigent amb l’espectador, val la pena fer un petit esforç per gaudir amb el seu fascinant homenatge al cinema i l’art de la ficció. Bulk és un exercici d’expressionisme narratiu ple de petites animacions amb maquetes i tocs d’autoconsciència i metacinema, com si Michel Gondry s’emborratxés del Godard més juganer i dels experiments de Guy Maddin. Però el referent que Wheatley reconeix és Eraserhead de David Lynch: “És una pel·lícula feta com la nostra, essencialment en una sola habitació que es va transformant”.

La resta d’influències provenen de l’altra disciplina que practica el director: els còmics. “La pel·lícula és una reacció al fet d’haver escrit còmics durant els últims anys, primer la novel·la gràfica Kosmic music [amb el dibuixant Joe Currie] i després a la revista 2000 AD –explica–. Tot plegat ha obert la meva ment al tipus de narrativa elàstica dels còmics i m’ha fet escriure d’una manera diferent, molt influenciada pel còmic europeu de ciència-ficció”. No cal que ho digui: Metal Hurlant [títol de l’emblemàtica revista de còmic francesa] és el nom del verí que injecten al protagonista.

Wheatley nega que la modèstia i radicalitat de Bulk sigui una conseqüència del seu pas per una gran producció com Megalodon 2, on ell mateix va dissenyar totes les seqüències d’acció però que, pel que fa al guió, “era un assumpte entre Jason Statham i l’estudi”. En realitat, la influència més directa d'aquell film en Bulk és la decisió d'utilitzar unes petites maquetes per fer tots els efectes especials. La idea se li va ocórrer al veure tots els models dels submarins i enginys que el departament d’art de Megalodon 2 imprimia en 3D. “A mi m’hauria encantat fer-los servir en la pel·lícula, però no em van deixar, només els feien perquè veiés com quedarien –explica–. Així que vaig fer servir maquetes a Bulk, una mica a la manera en què les feien servir a Star Wars, amb cables i projeccions de fons”. Tots els trucs de càmera i efectes especials, per cert, estan explicats en els crèdits finals de la pel·lícula, amb esquemes per reproduir-los. “Em vaig inspirar en els senzills de punk-rock, que tenien al darrere instruccions per gravar-los i distribuir-los tu mateix”, diu Wheatley.