Crítica de cinema
Cultura  /  Crítiques 22/06/2022

'Elvis', una extravagància musical filmada a la velocitat d'un Cadillac rosa

Baz Luhrmann pitja l'accelerador i aniquila les convencions del 'biopic' amb el seu estil visual anàrquic

2 min
Austin Butler a 'Elvis'
  • Direcció: Baz Luhrmann. Guió: Jeremy Doner, Sam Bromell, Baz Luhrmann i Craig Pearce.
  • 159 minuts.
  • Austràlia i Estats Units (2022).
  • Amb Austin Butler, Tom Hanks, Olivia DeJonge i David Wenham.

Per al teòric Richard Dyer, Marilyn Monroe va encarnar les contradiccions dels Estats Units dels 50: en aquella societat repressora i alhora luxuriosa –la Nord-amèrica d'Eisenhower va ser també on va néixer Playboy–, l'estrella va desplegar una imatge que combinava disponibilitat sexual i ingenuïtat. Com Marilyn, Elvis Presley va sintetitzar les tensions de la seva era –un bon xicot blanc del Sud que es transformava en un dimoni libidinós quan interpretava música negra–, i un dels encerts d'Elvis, extravagant aproximació de Baz Luhrmann a la seva figura, és retratar-lo com un artista contradictori, a mig camí entre la Nord-amèrica tradicional i la que clamava pel canvi.

Tràiler d''Elvis'

Elvis, la pel·lícula, conté una contradicció similar: ¿com es pot combinar l'anàrquic estil visual de l'autor de Moulin Rouge amb la rígida narrativa del biopic musical? La primera decisió que pren Luhrmann és pitjar l'accelerador. Elvis segueix una estructura similar a Bohemian Rhapsody, però fulmina etapes –la mort de la mare dura un canvi de pla i el festeig i casament amb Priscilla, dues escenes– a la velocitat amb què Presley cremava la gasolina del seu Cadillac. Una estratègia de centrifugat vertiginós que invoca les convencions del biopic per, immediatament, aniquilar-les, desdibuixant els contorns del relat. La segona decisió, més qüestionable, és reduir una figura tan polièdrica a un únic punt de vista. Elvis està narrada a través de l'abusiu mànager de Presley, el coronel Tom Parker, una figura fàustica encarnada per un Tom Hanks passat de voltes i amb papada prostètica. Com afirmava un crític nord-americà, una aposta tan insensata com narrar la història de Britney Spears des de la perspectiva del seu pare.

El gran encert de Luhrmann té nom i cognoms: Austin Butler. Seria incorrecte parlar de mimesi, ja que el concepte que millor defineix la relació entre actor i personatge és possessió: en els electritzants números musicals, Butler manté la seva aparença, però els gestos i moviments són els d'Elvis. Luhrmann subratlla aquest efecte a través de l'ús de pantalles partides i de textures analògiques que confonen la imatge filmada amb el material d'arxiu, encara que Elvis és més efectiva que mai quan la posada en escena dona espai a Butler per desplegar la seva performance. És en l'orgiàstica primera actuació –una embogida seqüència que equipara la connexió entre ídol i fans amb un orgasme col·lectiu– o en la interpretació entretallada de Suspicious minds quan els diamants de bijuteria del cinturó de The King brillen més que mai.

stats