'Te estoy amando locamente', una pel·lícula entre 'Pride' i 'Cuéntame'

Fa 45 anys, el moviment LGTBI a l’Estat era una quimera, perquè durant la Transició seguia en vigor la Llei sobre perillositat i rehabilitació social, promulgada pel franquisme el 1970 i utilitzada per reprimir l’homosexualitat i altres manifestacions sexoafectives i de gènere. Com La memoria escondida, de José Luis Pecharromán Rubio, i Cantando en las azoteas, d’Enric Ribes, Alejandro Marín també reivindica a Te estoy amando locamente aquest passat de lluites comunes amb la missió de crear memòria, en un moment en què oblidar sembla més perillós que mai. A diferència dels documentals citats, Marín modula el relat històric des de la ficció, perquè la genealogia que proposa pren formes de tragicomèdia familiar a l'explicar-nos la relació de la Reme (una Ana Wagener colpidora) i el seu fill Miguel (Omar Banana). Ens trobem a la Sevilla del 1977 i, tot i que la Reme vol que el Miguel estudiï dret, ell desitja ser artista i viure més obertament la seva orientació sexual. La manera en què Marín incorpora a les tensions familiars i de classe la multiplicitat LGTBI és sens dubte una de les virtuts de la pel·lícula, que sap aprofitar la presència d’uns secundaris verdaderament diversos. Per contra, el film oblida el cinema de la Transició, i en el recorregut per convertir-se en el Pride (Matthew Warchus, 2014) espanyol s’enreda, potser massa, amb els codis de Cuéntame.