Mark Wahlberg, un criminal amb codi moral i les mans tacades de sang

A la primera escena de Juego sucio un atracador eixelebrat i milhomes recula en assabentar-se que el seu interlocutor respon al nom de “Parker”. Aquesta noció de familiaritat vehicula la pel·lícula de Shane Black a tots els nivells. D’una banda, confia que una part dels espectadors conegui el personatge central, l’atracador expeditiu i amb un estricte codi professional (i, en certa manera, moral) creat per Donald E. Westlake sota el pseudònim de Richard Stark, que ja havia aparegut a la pantalla amb les faccions de Mel Gibson i Jason Statham, i que ara és encarnat per Mark Wahlberg, que prova de fer-se l’interessant per la via de l’estoïcisme. De l'altra, el film intenta copsar l’essència de Parker agafant motius dels diversos llibres que protagonitza, i converteix el relat en un gran retrobament amb enemics i aliats.

Però, sobretot, el que pretén Black és engreixar els codis de les buddy movies i del còctel entre acció i comèdia que el caracteritza d’ençà que va signar el guió d’Arma letal. En aquest aspecte, Juego sucio té seqüències inspirades, com el pròleg, que fa col·lidir literalment un robatori que deriva en violència, una persecució de cotxes i una cursa de cavalls (potser una picada d’ullet a l’Atracament perfecte de Kubrick?). Però el superàvit de personatges que acumula el metratge i la insistència a buscar les pessigolles de la complicitat entre els protagonistes acaba fent l’efecte que estem veient la seqüela d’una història de la qual ningú ens ha preguntat si desitjàvem saber la continuació.