Olivia Colman i Benedict Cumberbatch s'estimen a matar a la nova guerra dels Rose

En la primera seqüència de Los Rose (The Roses) veiem la parella protagonista a teràpia enumerant el que aprecien del seu respectiu cònjuge. L'agror de les respectives llistes ("és millor que viure amb un llop", "té braços"…) espanta l'assessora matrimonial fins al punt que diagnostica que com a matrimoni no tenen remei. A la nova adaptació de la novel·la de Warren Adler, que Danny DeVito ja va portar al cinema el 1989 amb Kathleen Turner i Michael Douglas, els protagonistes són anglesos establerts als Estats Units, i a ells els sembla hilarant l'enginy dels seus respectius insults, que, en canvi, ha espantat la terapeuta nord-americana.

Amb aquest inici, el guionista Tony McNamara (La favorita) subratlla el que hauria de ser un dels punts forts de la nova versió de La guerra dels Rose, el registre britànic de l'humor, que atorga més pes als diàlegs i al tarannà anglès del matrimoni encarnat per un Benedict Cumberbatch en un dels seus primers rols de comèdia i una Olivia Colman sublim en la progressiva mutació del seu personatge. Però ni el carisma dels intèrprets aconsegueix fer volar una proposta que no gosa portar al límit una història que va justament d'això. De l'origen britànic, el guió n'adopta més un prestigi encarcarat que una ironia realment esmolada. I tampoc explora prou la seva idea més original. Aquí la crisi prové del canvi de rol a la parella: ella es fa famosa i ell es queda a casa tenint cura dels fills. Jay Roach, director de la saga Austin Powers, sembla haver perdut el talent per establir dinàmiques de comèdia. Quan a la part final la pel·lícula desemboca en una escalada autodestructiva, el clímax hauria d'avançar amb el ritme implacable d'un esquetx de slapstick. I, en canvi, aquí tot s'arrossega amb la pesantor d'un mal drama de parella que malda per fer gràcia.