‘La sirenita’: noia amb cua coneix príncep peix bullit, el final no et sorprendrà

Disney continua explotant el seu catàleg a cop de remakes rodats en imatge real (entre cometes). Després de la versió de Pinotxo protagonitzada per Tom Hanks, de to somort i estètica lletgíssima, el realitzador Rob Marshall (Chicago) tenia fàcil apujar el nivell amb un producte que encaixa fàcilment amb les tendències del cinema comercialíssim actual. Perquè La sirenita és un conte de fades romàntic, però també inclou aventures marítimes, escenes d’acció fantàstica que poden remetre a l’audiovisual superheroic i lluites amb monstres gegants a l’estil de Godzilla (o Red).

La protagonista del film és l'Ariel, una jove sirena que desobeeix el seu pare, s’enamora d’un príncep i visita el món dels humans sota la influència de la seva malèvola tieta (reclosa en un cau amb aires de club nocturn gòtic que pot inquietar els més petits). Podem fer broma sobre si la relació entre l'Ariel i una mena de peix bullit aristocràtic facilita l’entesa entre espècies, però en el relat d’aquest idil·li poc explicable almenys dominen les cares, els cossos i una certa tendresa. Al voltant del cor sentimental del film hi ha l’habitual mescla algorítmica d’acció aparatosa, humor (molt) infantil i una certa ridiculesa no del tot assumida que caracteritza una cultura pop que intenta no tenir edat.

La sirenita està marcada per un to antinaturalment seriós, per una barreja impossible de fantasia i versemblança, d’estètica camp i de fotorealisme, que arriba decorat amb gestos de suposat antiracisme que tenen quelcom de reparació i alhora sonen a política mercantil. El resultat és digne, encara que tot plegat sigui bàsicament una repetició de l’original i de l’imaginari dels contes de nobles: la crida a l’entesa entre dues civilitzacions es resol amb un matrimoni entre dinasties que preserven el seu poder, mentre el poble fa festes i balla molt com en un anunci d’agències de viatges.