Tom Cruise, que difícil que és acomiadar-se des d'un tren en marxa

Fa gairebé trenta anys que Tom Cruise va esdevenir Ethan Hunt, el protagonista de la versió cinematogràfica d'una antiga sèrie televisiva. Missió: impossible va començar com una saga de blockbusters d'autor, potser per distingir-se del model uniformitzador de la franquícia Bond, però també va acabar assumint un estil definit. Les últimes entregues han ofert alguns moments memorables de cinema d'acció contemporani: escenes impressionants, acompanyades d'abundants dosis d'humor i matisades per alguns moments d'ulls aquosos i emotivitats entre l'heroi i els personatges que l'envolten. Tot plegat era inversemblant i esquemàtic, però alhora tenia alguna cosa de prodigiós.

L'anterior (Sentència mortal) incloïa una doble aposta per la monumentalitat (fregava les tres hores) i per la serialitat (el conflicte amb una intel·ligència artificial hostil es resoldria en el film següent). Aquests riscos potser no van impactar negativament en aquella brillant setena entrega, però sí en la seva continuació. Els recordatoris del film previ enrareixen el desenvolupament del relat. I aquestes sobreexplicacions poden empènyer-nos a rebre els moments dramàtics que subratllen la idea que estem davant d'un comiat (si l'avarícia no canvia l'escenari) com si fossin mers obstacles, pedretes en un camí narratiu menys desbrossat que de costum. Potser tots plegats ens mereixíem aturar-nos uns moments per dir adeu, encara que això descompensi una mica l'espectacle.