Tom Cruise és el salvador del món i de l’última ‘Missió: impossible’

Enviat especial al Festival de CanesEl 1996, en la primera entrega de la saga Missió: impossible, Ethan Hunt, el personatge que interpreta Tom Cruise, era un agent més d’una missió a Praga que acaba malament. Tres dècades i set entregues després, ni Tom Cruise és una estrella més ni Ethan Hunt és un agent secret qualsevol. L’actor s’ha convertit en una mena de messies del cinema d’entreteniment pensat per ser projectat en una pantalla gran i amb escenes impressionants rodades en escenaris reals, i Hunt és ara un heroi gairebé mitològic amb el destí manifest de fer possible l’impossible i salvar el món de la seva destrucció segura. Una càrrega tan feixuga de portar que només un actor amb l’autoestima i la determinació quasi patològiques de Cruise podria assumir sense que la pel·lícula caigués en el ridícul.

Missió: impossible. Sentència final, que s’ha projectat aquest dijous al Festival de Canes, amplifica els problemes i les virtuts de l’anterior i irregular entrega de la saga: les grans escenes d’acció de la pel·lícula són d’una espectacularitat espaterrant, pura energia cinematogràfica que atrapa l’espectador amb un Tom Cruise que ha nascut per gronxar-se d’un avió o submergir-se en les profunditats per recuperar un disc dur d’un submarí. Per contra, la pel·lícula acumula durant la primera hora una sobredosi de metratge expositiu carregat de diàlegs dramàtics dels quals l’espectador podria prescindir perfectament.

Cruise no s’ha pronunciat oficialment sobre si aquesta entrega serà l’última de la saga. De fet, quan dimecres va irrompre per sorpresa a la xerrada que oferia a Canes el director Christopher McQuarrie, va preferir parlar de Sentència final com a “culminació” i va traslladar la responsabilitat sobre la continuïtat de la saga al públic (és a dir, a la taquilla). Tanmateix, la seva edat (62 anys) fa pensar que sí, que aquesta missió serà la darrera. I el pitjor del fet que Missió: impossible s’acabi és, precisament, que aquesta consciència de final de trajecte compartida per cineastes i públic es tradueix en un excés de gravetat i autoconsciència del film, que conté molts inserts d’entregues anteriors i recapitulacions del camí recorregut. L’autonomia que tenia cada episodi de la saga se sacrifica ara a l’altar de la culminació de l’obra que deia Cruise, exagerant la dimensió heroica i tràgica del protagonista.

Dit això, la nova Missió: impossible ofereix, sobretot a partir de la segona de les prop de tres hores de metratge, un exercici de cinema d’acció prodigiós i valent que s’està intentant superar constantment amb seqüències superlatives en què importa més el treball de direcció i dels extres que les hores de feina dels tècnics d’efectes especials. En aquesta ocasió falla un mica el malvat de torn, una IA sense veu ni cos que, d’alguna manera, funciona com a metàfora de tot aquest cinema intangible d’imatges digitals intercanviables que Hollywood ha abraçat i que hem acabat veient amb indiferència. Això no passa mai a Missió: impossible, sobretot per la tenacitat suïcida de la seva estrella, que tot i que no fa ell mateix totes les seves escenes d’acció –mite alimentat pel màrqueting–, sí que aconsegueix una cosa molt més important: que t’oblidis de qui les fa.

El carisma i la tenacitat de Cruise són la matèria primera i el principal actiu de la pel·lícula, que reuneix al voltant del protagonista un equip amb cares habituals, amb Simon Pegg i Ving Rhames al capdavant i un grapat d’incorporacions de l’entrega anterior i, per tancar el cercle, fins i tot de la primera entrega de la saga. Falta humor i un guió més competent que no s’enredi en tantes descripcions innecessàries, però serà difícil trobar un espectacle comparable a la cartellera durant la resta de l’any. I és un final més que digne d’una saga que ha aconseguit mantenir-se rellevant durant tres dècades i evolucionar amb criteri i ambició.