El gran cinema europeu és això

Oh, i tant que Stellan Skarsgård es mereixia la Palma d’Or al millor actor en el darrer Festival de Canes! No es tracta de treure mèrits a Wagner Moura, que es va endur aquest premi per El agente secreto, sinó de valorar una interpretació espatarrant que simbolitza alguna cosa més: la darrera mostra d’una gran tradició europea de mestria i maduresa en l’actuació, al nivell d’un Bruno Ganz, d’un Michel Piccoli o d’un Erland Josephson. Tampoc seria just, a més, destacar-lo a ell (tot i que fa el paper de la seva vida) i no dir res de les sensacionals Renate Reinsve i Inga Ibsdotter Lilleaas, que també arriben al cim de la seva carrera interpretativa a Valor sentimental.

Però, què fa que unes actuacions arribin a aquests nivells d’excel·lència? Doncs posar en escena –i en imatges! El mateix film evidencia que són llenguatges diferents– una història parant atenció a totes les possibles capes de discurs i significats que es poden representar amb les expressions i interaccions d’uns personatges. A partir d’una trama sobre un cineasta veterà i de renom que vol fer una pel·lícula sobre un episodi tèrbol de la seva pròpia vida familiar, Valor sentimental fondeja diferents temes: explora el narcisisme com un defecte personal tòxic (el protagonista s’acosta o s’allunya de qui l’envolta en funció dels seus interessos del moment); reflexiona sobre com s’imposa un relat o canvia la història d’una família segons qui l’expliqui; i exposa com les ferides del passat cicatritzen de diverses maneres segons la persona. Per a alguns, cal representar-les com una ficció. Per a d'altres, cal una catarsi conjunta amb altres membres implicats (la seqüència de les dues germanes parlant al llit és meravellosa).

Un drama adult i ple de matisos on ressonen Ibsen i Bergman, Txèkhov i l’Allen més seriós. Joachim Trier no havia assolit mai un sentit de l’èpica de la culminació tràgica tan excepcional: la mitja hora final és de barretada.