CRÍTICA DE CINEMA
Cultura Cinema 30/06/2017

'Un don excepcional', cap a l'espectacle lacrimogen

Manu Yáñez
1 min

El cinema ha explorat des de múltiples perspectives la complexa combinació de deures i responsabilitats que entren en joc en la criança d'un infant. Ara bé, costa d'imaginar una aproximació més afectada i sentimentalista que la que trobem a Un don excepcional. La pel·lícula comença despistant l'espectador amb un híbrid de retrat costumista –d'un tiet interessat a salvaguardar la innocència de la seva neboda superdotada– i d'insubstancial comèdia romàntica. La barreja de gèneres fílmics forma part del repertori habitual del director Mark Webb, que va injectar un alè pop a la dramedy 500 dies junts i a la saga de The amazing Spider-Man. Per desgràcia, la sensibilitat de Webb, propera a una certa lleugeresa indie, descarrila en l'abordatge d'un drama familiar que es precipita sense contemplacions en l'abisme de l'espectacle lacrimogen.

A Un don excepcional hi conflueix la fascinació de Hollywood pel talent matemàtic –sempre tractat des de una perspectiva exòtica, com a Good Will Hunting o El petit Tate– i pels nens que es comporten com adults –¿on podem trobar en el cinema americà una veritable exploració de la sensibilitat infantil, si no és, potser, en alguns films de Pixar?–. Dos factors que explosionen en el cor d'un combat judicial que enfronta al comprensiu tiet de la nena protagonista i a una monstruosa àvia, embarcada en l'egoista vampirització de la intel·ligència de la neta. Un plantejament tan maniqueu que alarmaria al més despietat dels guionistes de telefilms melodramàtics.

stats