¿Un Don Joan per a l’era del Me Too?

BarcelonaÉs el dia del casament, però la nòvia no apareix. La imatge del Laurent plantat a l’altar davant dels convidats no és la que solem associar a la figura del seductor, però així comença Don Juan, la reinvenció que el director francès Serge Bozon planteja del mite romàntic. La pel·lícula, que s’estrena aquest divendres i està disponible en VOSC, capgira l’arquetip al convertir-lo en un home obsessionat amb una única dona a la qual veu en totes les altres. I no s’apropa a elles amb delicadesa i sensualitat, sinó amb una impertinència gairebé violenta. Més que el desig, és la desesperació el que el mou, una compulsió en la qual és difícil no veure’l a ell també com una víctima. "L’interès de la pel·lícula rau precisament en l’ambigüitat, en què sigui difícil discernir si és culpable o no, si les seves mirades intenses són les d’un depredador o bé un estat mental com de somni o de malson", apunta Bozon.

Per què Don Joan, sobretot en aquesta època en què la seducció masculina i els depredadors sexuals cotitzen a la baixa? ¿És compatible Don Joan amb la sensibilitat post Me Too? ¿O és aquesta aparent contradicció, precisament, el que intenta explorar la pel·lícula? Bozon assegura que en la primera versió del guió el protagonista era un seductor clàssic, però que ell i la seva coguionista habitual, Axelle Ropert, es van adonar que "ja estava massa vist" i van començar a capgirar-lo. "Però no volíem fer una pel·lícula anti Don Joan ni tractar-ho com el paradigma de la masculinitat tòxica, només explorar una idea enigmàtica que no haguéssim vist abans", diu el director. "Però és cert que l’Axelle estava molt implicada en el Me Too francès, així que potser això la va influenciar".

Musicals abstractes i tristos

En Bozon sempre hi ha una voluntat de violentar les regles del joc narratiu que ja hi era en films anteriors com Mrs Hyde (una altra transformació d’un mite), Tip top o La France, aproximació en clau musical a la Primera Guerra Mundial. Don Juan torna a ser un musical, però un de ben estrany. "Normalment, a Hollywood les escenes musicals són una mena de promesa col·lectiva d’eufòria, però les meves escenes musicals són més aviat promeses de desesperació i soledat –diu Bozon–. Són molt més espectrals, abstractes i tristes". En realitat, l’espurna de la pel·lícula no va ser Don Joan, sinó fer un musical. "Després de La la land i Ha nascut una estrella, el meu productor em va dir que potser no era un mal moment per tornar al gènere, però em va demanar que tingués un càsting d’estrelles i un títol que tothom reconegués. Podria haver triat Dràcula, però em va venir al cap Don Juan per la relació que hi ha entre la seducció i cantar, entre la música i l’amor".

Bozon també va complir l’acord amb el director pel que fa a les estrelles: Virginie Efira (Benedetta), una de les actrius franceses de moda –guanyadora dels últims premis Cèsar i Lumière–, i un Tahir Rahim molt lluny del registre del thriller que el va donar a conèixer, El profeta. Ell aporta una mena d’innocència al personatge que contrasta amb la violència de la seva mirada, mentre que ella desplega carisma i grandeur transformant-se en totes les dones amb què el protagonista la confon. Que tots dos siguin en el film actors que protagonitzen un muntatge del Don Joan de Molière afegeix encara més capes i matisos a una història que té molt de celebració de la interpretació.

Però com diu el protagonista a l’inici del film, "la música és una bona manera de conèixer algú", frase que s’aplica perfectament a un Bozon obsessionat per trobar la música perfecta per a cada pel·lícula. "Els musicals que havia fet abans estaven influenciats per subgèneres de la història del pop –explica–. A La France, per exemple, era el pop psicodèlic, o el garage nord-americà dels anys 60. Però a Don Juan volia trobar un gènere nou, un sentiment líric i fosc com el del romanticisme alemany tardà, Bruckner, Mahler i aquests compositors, una base instrumental potent però en diàleg amb melodies vocals fràgils". Tan fràgils com que Tahir Rahim va haver de fer classes privades de cant per poder assumir les escenes musicals. "Són grans estrelles, però a l’hora de cantar són principiants, perquè no és la seva feina –diu Bozon–. És com si estiguessin despullats. I quan ho gravo, normalment en un pla únic, sempre em puja l’adrenalina, per mi és com una escena d’acció sense efectes especials, i em sembla que el públic també ho sent així".