“Estic cansat de veure cinema LGTBI on el conflicte és la descoberta de l’homosexualitat”

BarcelonaQuan tenia dos anys, un dia que els pares eren a Londres i l'àvia el cuidava, Jaume Claret Muxart (Sant Cugat, 1998) es va electrocutar remenant un endoll. “Em va travessar la llum –explica el cineasta–. I és la primera imatge que recordo, un cercle com de dibuixos animats. Té certa gràcia perquè he acabat fent cinema, que és l’art de la llum”. Sigui o no per aquella fiblada elèctrica original, en el cinema de Claret Muxart hi ha inquietud i tremolor, però sobretot una intensitat plàstica que s’aprecia en les imatges rodades en 16 mm d’Estrany riu, l’opera prima que aquest jove director (26 anys) estrena divendres.

Estrenada a la secció Orizzonti de la Mostra de Venècia i presentada a l'últim Festival de Sant Sebastià, on Claret Muxart va estudiar cinema a la Zine Eskola Elías Querejeta, la pel·lícula neix de les observacions del director durant els viatges que feia amb la família seguint en bicicleta el curs de rius de l’Europa central. Ell, tanmateix, insisteix a desmarcar-se del gènere autobiogràfic. “El punt de partida són experiències personals, però a partir d’aquí entra la imaginació –explica–. Per a mi el cinema és l’oportunitat de fer possible el que no va passar, però que podria haver passat. Recordo anar en bicicleta amb la meva família i pensar: «I si em trobés una persona al riu?» A partir d’aquesta idea he volgut explorar un personatge una mica fantasmagòric. En realitat, el que imagines pot ser tan real com el que vius”.

Estrany riu acompanya una família catalana en les seves vacances per Alemanya, on el Danubi els guia pels boscos d’una Selva Negra que contempla indiferent el despertar de la sexualitat del fill gran, el Dídac (Jan Monter). Qui sap si seran les “últimes vacances” en família, sigui perquè als 16 anys comença a anhelar de valent un espai propi o per les escletxes que es van obrint en la relació dels seus pares (Nausicaa Bonnín i Jordi Oriol). Al cap li bull la frustració d’una atracció no corresposta per un altre noi i una pulsió eròtica indefinida. Tanmateix, la conversa amb un pare comprensiu tot i que necessitat d’actualització (“Papa, no m’agraden els nois; m’agrada el Gerard”, li ha d’explicar el fill) deixa clar que no es tracta del coming of age gai que ens veiem a venir. “Estic cansat de veure pel·lícules LGTBI en què el conflicte i el trauma són la descoberta de l’homosexualitat, i en què uns pares no conviuen bé amb això, però al final s’hi acaben reconciliant –diu el director–. Jo volia fer una pel·lícula en què això ja s’hagués superat, que fos una cosa més pansexual”.

El James Dean català

Per encarnar aquest personatge a mig camí entre la infància i la maduresa, Estrany riu compta amb la mirada vulnerable i alhora magnètica del debutant Jan Monter, que transmet la incandescència i vulnerabilitat de l’adolescència amb el seu posat ambigu. “Té una presència de cinema atemporal que em recorda James Dean; amb aquest cos encorbat està just en aquest moment de transició vital”, diu Claret Muxart, que va veure més de 800 nois durant prop de quatre mesos de càstings. Monter va ser més o menys el número 600. “Quan va aparèixer i es va asseure a la cadira, va ser com: uau! Ens va canviar la cara”, recorda.

En la importància que Claret Muxart dona als cossos i el moviment, la fugida de la narrativa clàssica i l’adopció militant del cel·luloide de 16 mm, hi ha prou pistes per veure un cineasta més a contracorrent del nou cinema català del que podria semblar a primera vista. En aquest sentit, ell reconeix que volia fer “una pel·lícula molt expressiva, quasi expressionista en els talls, els ritmes i els colors” i escapar-se del naturalisme. “El realisme sí que m’interessa, almenys el realisme poètic, que té a veure amb trobar la veritat cinematogràfica –reflexiona–. Però tenia molt clar que no volia perpetuar el naturalisme del cinema català actual. De fet, cineastes referents d’aquest naturalisme com Mar Coll o Carla Simón també s’estan obrint cap a la poesia en les seves últimes pel·lícules”.

L’interès per l’expressionisme de la imatge connecta el director amb els seus avis materns, que eren pintors. De petit, de fet, va passar moltes hores a l’estudi del seu avi, Jaume Muxart, veient-lo pintar. “Em va transmetre moltes coses increïbles sobre l’art, però també els seus perills –explica–. Ell va ser de la generació de Tàpies i va viure a París, però no va saber vendre la seva obra i no va tenir ningú que l’acompanyés en aquest procés”. Si la família és una de les escoles artístiques del director (el seu pare és arquitecte, com el d’Estrany riu), les altres dues són la Zine Eskola Elías Querejeta i el projecte educatiu Cinema en Curs, on va arribar després de quedar-se fora de la carrera de comunicació audiovisual de la Pompeu Fabra per mitja dècima i dedicar-se a fer curts amb amics, anar a festivals i a la Filmoteca, on va conèixer Núria Aidelman i Laia Colell, fundadores de Cinema en Curs. “Em van acollir i va ser la meva salvació –diu–. Primer vaig ser jove programador, després vaig coordinar el programa de joves programadors i des de fa uns anys soc un dels cineastes de Cinema en Curs, en escoles de Puigverd i del barri de Sant Andreu”.