Cinema
Cultura  /  Estrenes 28/07/2022

Gaspar Noé: "Filmar un cadàver és com filmar una taula"

Cineasta. Estrena 'Vortex'

4 min
El director Gaspar Noé

BarcelonaAmb 58 anys, Gaspar Noé (Buenos Aires, 1963) s’ha fet gran, o almenys prou gran per començar a pensar en la mort i dedicar-li la seva pel·lícula més tendra. En una pantalla partida en dos, Vortex aborda la decadència d’un matrimoni ancià: una càmera segueix la dona (Françoise Lebrun), amb demència i desorientada; l’altra s’està amb el marit (Dario Argento), amb problemes de cor. El poder destructiu del temps s’acarnissa amb els dos personatges, observats sense filtres sentimentals però amb una humanitat sorprenent en l’autor de Clímax i Irreversible.

Tràiler de 'Vortex'

Per què aquesta pel·lícula en aquest moment?

— He viscut situacions semblants a la meva pròpia vida. La meva mare va patir demència i va morir fa vuit anys. Fa un any vaig assistir a la mort per covid del millor amic del meu pare, el director Fernando Solanas. I més gent gran. He fet tantes pel·lícules sobre joves que estava una mica fart de la problemàtica del sexe i les drogues, o de l’egomania dels adolescents. Volia fer una pel·lícula sobre gent gran en situacions complicades, una cosa que poques vegades veiem a la pantalla.

Fa un parell d’anys va patir una hemorràgia cerebral.

— Vaig estar a punt de morir, sí. Hi havia una petita possibilitat de sobreviure sense danys cerebrals, i ho vaig fer. Vaig tenir molta sort.

Al film no hi ha un enemic exterior, només la mateixa decadència.

— És una evolució inevitable. El tema és universal, no em sorprèn que Vortex sigui la pel·lícula amb millors crítiques de totes les que he fet. Tothom es reconeix en la història perquè tothom ha tingut un avi o una àvia que ha mort. La pel·lícula en si és molt simple. De fet, és la primera vegada que em costa parlar d’una pel·lícula meva, però és que la pel·lícula ja ho diu tot. Enter the void era un laberint, és fàcil parlar-ne, però aquí és tot tan explícit que no sé què puc dir, tot es veu a la pantalla i és el més banal del món.

El que no és banal és que hagi triat com a actors el director mestre del giallo i l’actriu de La mamain et la putain.

— No, no ho és. La mamain et la putain és per a mi la millor pel·lícula francesa de la seva època, una obra mestra que durant molts anys només es podia veure en filmoteques. La interpretació de Françoise Lebrun és fabulosa. Té un monòleg final impressionant que molts actors consideren el millor de la història. Quan buscava una dona de 80 anys per fer el paper vaig pensar en ella immediatament. I per al rol del marit volia algú molt carismàtic, i els únics homes grans i carismàtics que conec són Dario Argento i el meu pare, però el meu pare és a Buenos Aires, va patir el covid... Era impossible. Dario Argento parla francès i és director de cinema; era la tria perfecta. Vaig trucar a la seva filla, l’Asia [Argento], i ella em va ajudar a convèncer-lo.

Françoise Lebrun i Dario Argento a 'Vortex'.

Està magnífic a la pel·lícula.

— Com diem a l’Argentina, s’ho menja tot. Ni tan sols el vaig dirigir. Li vaig dir: "Fes el que et sembli, utilitza el teu vocabulari. El director ets tu". I si volia fer dues preses i no tres, jo no l'hi vaig discutir mai.

La pel·lícula mira de cara la mort i el procés de desaparèixer. No és habitual en el cinema.

— Filmar un cadàver és com filmar una taula. Un cop algú ha mort, no passa res. Jo he vist morir-se la meva mare i el timing és estrany. Creus que ha mort i, en realitat, al cap de vint segons respira un altre cop i després mor. El més màgic d’aquests moments és que tot el dolor i la tensió passen a ser calma. Veure morir la meva mare em va fer estar en pau amb la idea de la mort. No s’ha d’amagar, és la cosa més natural de l’existència. Tot el cinema es fa a partir de pulsions molt bàsiques: la procreació, la mort, la dominació, la conquesta de nous territoris... I la mort sempre hi és, fins i tot a la Bíblia, on hi ha un mort per línia.

Dario Argento i Françoise Lebrun a 'Vortex'.

¿És per això que als títols de crèdit apareix la data de naixement de cada membre de l'equip artístic?

—  Era una manera d’integrar-nos a la història. Estem representant una història, però el Dario morirà un dia, i el director també. Els rellotges no comencen a la mateixa hora, però tots s'aturaran en algun moment. Només volia recordar que la gent que va fer la pel·lícula és tan mortal com els personatges.

Sempre ha intentat explorar nous territoris al cinema. Quin serà el següent?

— M’agradaria fer un bon documental. Però un documental de debò: llarg, amb música, grues..., amb tots els mitjans cinematogràfics. Vull anar a la recerca de les imatges, no fabricar-les com es fa en la ficció. Però encara no tinc el tema.

stats