Es podria traçar un paral·lelisme entre la naturalesa irregular de 'First man' i el seu protagonista, aquest Neil Armstrong inadequat per a la vida social i familiar però brillant professional en les seves incursions en l'espai. Igual que Armstrong, el tercer film de Damien Chazelle, que ve precedit per l’èxit de la magnífica 'La ciutat de les estrelles (La La Land)', no pot evitar mostrar desinterès cap a la vida a la Terra donant el millor d'ell mateix quan el seu personatge està surant més enllà de l’atmosfera. 'First man', que narra meticulosament els preparatius i revessos que van permetre l'arribada d'Armstrong i Buzz Aldrin a la Lluna el 1969, és un film desigual que conté escenes absolutament brillants, totes situades a diversos quilòmetres per sobre de l'escorça terrestre. Si les seqüències d'assaig de 'Whiplash' aconseguien, a través de la repetició enfervorida, reflectir l'esforç físic i mental del músic protagonista, a 'First man' Chazelle combina l'extrema fragmentació amb la potència icònica del rostre de l'actor, filmat en claustrofòbics primers plans, per transmetre la sensació d'estar a l'interior d'una estreta cabina d'una aeronau espacial, surant al mig de les estrelles.
Això no vol dir que el film abandoni el costat humà de l'heroi. De fet, una de les seves principals idees de posada en escena és, justament, narrar un esdeveniment històric, convertit en gesta èpica pel discurs oficial, des del drama domèstic. Sent un film sobre l'exploració de l'Univers, 'First man' està narrada des d'un punt de vista conscientment reduït: el d'un personatge melodramàtic, ferit per una pèrdua inconsolable. Aquest relat netament nord-americà, que combina el to èpic amb l’íntim, hauria sigut perfecte per a Clint Eastwood, però, com afirmava Manu Yáñez en la seva crònica de Canes, Chazelle no és Eastwood ni té el seu extraordinari talent per al retrat en clarobscur. L’Armstrong de Chazelle està construït com un heroi tràgic, però al seu patiment li falten contradiccions, aquesta humanitat imperfecta que fa dels protagonistes d'Eastwood personatges més grans que la vida. És una absència de matisos també present en l'homogeneïtat de l'actuació de Ryan Gosling, que, amb un rostre infranquejable, sembla confondre introspecció amb inexpressivitat. La magnífica seqüència lunar i el seu ús expressiu tant del so i el silenci com de la qualitat mística del pla buit permeten elucubrar què hauria sigut d'aquest film si s'hagués centrat exclusivament en aquesta prometeica, embogida –¿una possible versió espacial del 'Fitzcarraldo' d'Herzog?– cursa cap a la Lluna. Una gesta humana potser inútil però que ofereix una imatge sublim: el pla/contraplà entre el rostre humà i el globus terrestre suspès en l'espai.
