“Harvey Weinstein va arruïnar la meva carrera”

BarcelonaNo és fàcil buscar informació a Google sobre Lizzie Borden, la directora que va revolucionar el cinema feminista dels 80 amb Born in flames (1983) i Working girls (1986), sobretot des que Netflix va anunciar que la quarta temporada de Monster estarà dedicada a aquesta famosa assassina amb qui la cineasta comparteix el nom des dels 12 anys. “El meu nom real és Linda Borden, però de petita, per fer-me la guitza, els nens em deien Elsie per una vaca que sortia a les ampolles de llet, o Lizzie, per l’assassina de la destral –explica Borden, que atén l’ARA per telèfon des de Los Angeles–. I mola més ser una assassina que una vaca, així que un dia els vaig dir als meus pares que em diguessin Lizzie”.

L’esperit rebel d’aquella nena nascuda a Detroit batega fort en les pel·lícules que va dirigir, que es projectaran en la retrospectiva que dedica a Borden el Festival L’Alternativa de Barcelona, que arrenca aquest dijous. El focus començarà el 18 de novembre a la Filmoteca amb una projecció del seu primer llarg, el documental experimental Regrouping (1976), en una sessió presentada de manera telemàtica per la directora. “De jove vaig intentar ser pintora i vaig escriure a la revista Artforum, però en el món de l’art tot el poder estava en mans dels homes –recorda–. Un dia vaig conèixer quatre dones militants feministes que em van semblar molt interessants i se’m va ocórrer fer un documental amb elles”. Regrouping havia de tenir autoria col·lectiva, però el grup es va trencar durant la filmació i Borden va acabar el projecte en solitari. “Durant molts anys la vaig guardar al calaix, no em sentia bé projectant-la”, explica.

Però la pel·lícula que va posar el nom de Borden al mapa va ser la trencadora Born in flames, un vibrant collage experimental d’esperit agit-prop que imagina uns Estats Units on, tot i haver triomfat una revolució socialista i igualitària, la desigualtat de gènere, raça i classe continuen sent preocupacions de primer ordre. Utòpica i rica en debats sobre acció política, sorprèn per l’actualitat dels temes que plantejava fa més de quatre dècades. “A mi també em sorprèn –admet–. Jo pensava que avui dia tots aquests temes haurien quedat resolts, però continuen sent rellevants en molts sentits, sobretot la qüestió de l’accés de les dones al treball”.

Una de les actrius de Born in fames és la també directora Kathryn Bigelow, amiga de Borden que de jove també es movia per l’ambient artístic i underground de Nova York, tot i que el seu cinema va prendre un rumb molt més comercial i el 2010 es va convertir en la primera dona que guanyava l’Oscar a millor pel·lícula pel thriller bèl·lic En terra hostil. “Va ser increïble veure com les seves pel·lícules s’anaven fent més i més grans –diu Borden–. Abans estàvem molt unides, però la seva vida va canviar molt quan es va casar amb James Cameron. Tanmateix, quan l’any passat va morir Richard Serra vam estar dues hores xerrant, perquè ella també el coneixia bé”.

Noies treballadores

En la tercera pel·lícula, Borden va posar el focus en el món laboral, però el de les treballadores sexuals d’un bordell de Nova York. “Mentre treballava en Born in flames vaig fer tota mena de feines per sobreviure –explica–. Un dia vaig descobrir que una de les meves millors amigues treballava en un bordell. Jo no em veia capaç de fer-ho, però vaig pensar de treballar-hi un sol dia i plegar. I aleshores em vaig adonar que era una idea molt interessant per a una pel·lícula. Així que hi vaig anar amb una gravadora amagada i, quan la madame no hi era, vaig enregistrar molt material”.

Working girls és, bàsicament, un dia en la vida d’una treballadora sexual i les seves companyes de feina: la rutina del bordell, les hores mortes, els clients estranys, la pressió dels caps... Mai s’havia retratat la prostitució d’aquesta manera, sense erotisme impostat ni tremendisme, amb naturalisme i empatia. Una amiga escultora de Borden va crear un decorat exacte del bordell real al loft de la directora, que va fitxar actrius de teatre i una working girl real –així s’autodenominaven les treballadores sexuals– que a més d’actuar la va assessorar en el guió. “Vaig assajar molt amb les actrius i les vaig fer anar al bordell a demanar feina per documentar-se –explica Borden–. De fet, a una van donar-li la feina de seguida i em va preguntar si l’havia d’acceptar, i li vaig dir que de cap manera!”

El més fascinant de Working girls és que, més enllà de la qüestió de la prostitució, és una de les pel·lícules més incisives i universals que s’han fet sobre el món laboral i les dinàmiques de tenir una feina de merda. “Absolutament, és una pel·lícula sobre el treball, sobre com lidiar amb una feina amb molts temps morts i un cap que t’esprem al màxim. El millor elogi que m’han fet del film va ser d’un home que no era treballador sexual i, després d’una projecció, se’m va apropar i em va dir: «Jo vaig tenir un cap que és igual que la madame». Els homes no són l’enemic a la pel·lícula, sinó ella, perquè empeny les treballadores més enllà de la seva capacitat”.

Working girls és, per cert, un dels títols més citats com a precedent de l’oscaritzada Anora en el tractament humà i respectuós de les treballadores sexuals al cinema. “M’agrada molt Anora i el cinema de Sean Baker, però crec que el tema d’Anora és més la classe social que el treball sexual –apunta Borden–. També m’agraden molt Tangerine i The Florida project, sobretot com retrata la treballadora sexual d’aquesta pel·lícula”.

La pel·lícula maleïda

Borden només va dirigir una pel·lícula després de Working girls, el thriller de 1992 Love crimes, però no es projecta a L’Alternativa perquè la directora en renega. “No la considero meva. El productor era Harvey Weinstein, i durant el rodatge rebíem notes cada dia amb canvis en el guió original. A més, van afegir a la pel·lícula escenes que no eren meves, com els flashbacks, que va rodar un altre director. Vaig voler treure el meu nom de la pel·lícula, perquè no s’assemblava en res al guió original, però el Harvey em va dir que arruïnaria la meva carrera i no m'hi vaig atrevir. Amb el temps m’he adonat que hauria hagut de fotre el camp la primera setmana, però era molt innocent”.

La ironia és que, tot i que Borden va accedir a firmar una pel·lícula que no sentia com a seva, igualment va acabar sent considerada una “directora difícil”, una etiqueta darrere de la qual hi havia la mà de Weinstein i que va destruir la possibilitat d’una carrera a Hollywood. “Emocionalment, va ser molt dur –assenyala Borden, que després de Love crimes va dirigir sobretot sèries de televisió–. Harvey Weinstein va arruïnar la meva carrera, però també la d’altres directores. Quan va esclatar el Me Too vaig saber d’altres directores a les quals havia fet el mateix. Ell ens va assetjar. Amb mi no va haver-hi res sexual, però tirar cadires a la paret també és violència”.

Arran del Me Too, Sean Young, la protagonista de Love crimes, va explicar que Weinstein va intentar abusar d’ella i que una vegada es va treure el penis dels pantalons davant seu. “No tinc res dolent a dir de la Sean, però hi havia altres actrius, actrius increïbles i potents, que volien fer aquell paper, però Harvey Weinstein va imposar la Sean –recorda–. I aleshores no entenia per què, però més tard em vaig adonar que es tractava d’una transacció”. Tanmateix, Borden espera rodar una pel·lícula a partir d’un guió en què fa molts anys que hi treballa: “És sobre una dona que dirigeix una clínica avortista en el soterrani d’un cinema durant els anys 50. Espero rodar-la l’estiu que ve”.