Gastón Duprat i Mariano Cohn: “Hi ha una epidèmia d’actors i directors abraçats a causes nobles que no els interessen una merda”

BarcelonaSetze històries independents, un mateix actor protagonista i molta mala bava. Aquests són els elements que donen forma a Homo argentum, el fenomen del cinema argentí amb prop de dos milions d’espectadors que s’estrena aquest dijous a casa nostra. Un retrat de la condició argentina firmat per Mariano Cohn (Villa Ballester, Argentina, 1975) i Gastón Duprat (Bahía Blanca, Argentina, 1969), coneguts per pel·lícules com El ciudadano ilustre i Competencia oficial i per sèries com Bellas artes.

El format de pel·lícula episòdica és molt poc freqüent en el cinema contemporani. Què us va impulsar a fer aquest tipus de pel·lícula?

— Mariano Cohn: Ja tenim una sèrie amb Guillermo Francella, El encargado, que ja va per la quarta temporada i té molt d’èxit a l’Argentina. I en un impàs de la sèrie va sorgir la idea de fer una pel·lícula. El problema és que el personatge del Guillermo a la sèrie és tan poderós... L’Eliseo, un porter d’edifici, és una interpretació difícil de superar per a un actor, i també per a nosaltres. El Guillermo ens va mostrar la pel·lícula de Dino Risi Els monstres, amb Ugo Tognazzi i Vittorio Gassman, i vam pensar que s’ajustava a nosaltres. Vam pensar quaranta idees, de les quals en van quedar setze. El Guillermo ens va dir que li encantava i ens va preguntar quin episodi li tocava. I li vam contestar que tots.

¿Des del principi la idea era fer un retrat de l’Argentina?

— M.C.: Sí. Els monstres va sorgir en un moment d’ebullició i discussió a Itàlia. I això també s’aplica a l’Argentina, on sempre estem en un moment de debat i discussió. De fet, la pel·lícula ha generat un debat nacional, després de ser estrenada. Així que la vam fer per al cinema, per estrenar-la en sales. Vam demostrar que una pel·lícula argentina podia tornar a portar la gent al cinema, un fenomen que no s'havia vist d’aquesta manera des de la pandèmia.

És significatiu que al primer curt un personatge faci un elogi de l’argentí com a individu en contraposició al fracàs de l’Argentina com a comunitat. És un personatge que poseu en evidència al mostrar la seva irresponsabilitat i hipocresia. ¿És així com veieu els argentins? Aquesta mirada desencantada està molt present en la pel·lícula.

— Gastón Duprat: Això que diu el personatge és un lloc comú. Quan el personatge parla dels argentins, molts espectadors es devien sentir identificats. Per això el desenllaç és una galleda d’aigua freda. Volíem obrir el debat, fotre un cop de peu al formiguer perquè cadascú faci la seva reflexió. No volíem dir que tothom és com el personatge, sinó trencar un tabú sobre una cosa que opinen molts argentins.

— M.C.: I no deixa de ser una sàtira. Volem jugar a qüestionar alguns temes que en el cinema argentí són intocables.

El canviador de dòlars és un estafador, la família italiana són uns aprofitats, el director és un hipòcrita, el burgès del principi és un egoista... Hi ha una visió força misantròpica de l’ésser humà.

— G.D.: Però en els mateixos episodis també hi ha gent càlida i honesta. Hi ha un equilibri. Jo no ho veig misantròpic, però no em semblaria malament que ho fos. Hi ha autors misantròpics com Woody Allen que són fabulosos. No és bo ni dolent en si mateix. Però hi ha un corrent, sobretot en la crítica, que demana rescatar l’humanisme de les històries. Em sembla bé, però que ho facin ells.

L’episodi dedicat al cineasta reincideix en la idea del cinema com el món de falses aparences que ja retratàveu a Competencia oficial.

— G.D.: Tots els universos que retratem, no només el del cinema, són universos que ens queden a prop i que coneixem. Tenim una certa autoritat per retratar-los. En alguns casos en formem part, i en d’altres és a través de gent que coneixem. Però no són universos que hàgim d’impostar.

— M.C.: En els últims anys hi ha una epidèmia d’actors i directors que pugen a l’escenari a rebre un premi qualsevol i aprofiten els tres minuts per abraçar-se a causes nobles, plorar i aixecar banderes sobre causes de les quals no tenen ni idea i que no els interessen una merda. És una cosa demagògica, egocèntrica, insuportable. I és un in crescendo que fins i tot fa riure, ens sembla patètic. I volíem assenyalar la conducta dels artistes pretesament superiors moralment, els mentiders absoluts. Jo no faig això, quan pujo a recollir un premi. No dedicaré un premi als pingüins, em cauria la cara de vergonya, perquè és un tema que no m’interessa i mai he fet res per ells.

Durant l’últim any i mig, la reivindicació que més he sentit a directors i actors argentins és la preocupació pel cinema del seu país, on el govern ha desmantellat el sistema d’ajudes a la producció. Compartiu aquesta reivindicació?

— G.D.: Nosaltres ja fa gairebé deu anys que el sistema que vam triar per fer cinema és no esperar l’aparició d’uns diners públics per fer-lo. I la nostra carrera, per sort, l’hem pogut enfocar associant-nos a productores, coproductores, sumant espònsors a les pel·lícules, filmant amb un gran equip o amb un telèfon mòbil. No hem deixat mai de fer una pel·lícula per esperar la concessió d’una ajuda. No dic que sigui l’única manera de fer-ho, però és la nostra, i requereix una capacitat d’adaptació molt gran al temps i a les formes, i molt de risc. Risc artístic i econòmic.

Però Homo argentum és una comèdia de vocació popular protagonitzada per un dels actors més taquillers de l’Argentina. No sembla el tipus de pel·lícula més arriscada.

— G.D.: Sí que ho és, absolutament. És una pel·lícula audaç perquè és molt complexa, caríssima. I necessita els espectadors per intentar recuperar el pressupost altíssim que tenia. No és una pel·lícula que vol morir en un museu on n'hi ha quatre que la miren, o que no és rellevant per al públic. I també hi ha risc de contingut, tot i que tinguem el Francella. La pel·lícula ha generat un debat nacional pels temes que toca. No té aquesta cosa mortuòria de la unanimitat de la crítica. No és solemne i va a contracorrent. Per això és audaç.

I pel que fa a la situació del cinema argentí...

— G.D.: L’estat del cinema argentí és catastròfic, però des de fa molt més que dos anys. I això és el que jo assenyalo com a hipocresia d’aquests directors, que van començar a parlar-ne tard i abans callaven. La decadència ve de lluny, de fa dècades: nepotisme, amiguisme, corrupció, llistes... El Mariano i jo sempre l'hem denunciat, estigués qui estigués al poder.

Ara precisament hi ha un president, Javier Milei, que s’ha posicionat clarament a favor d’Homo argentum, que ha elogiat perquè, en paraules seves, “posa en evidència les mentides de la cultura woke”. Era la vostra intenció?

— G.D.: Nosaltres fem aquest tipus de continguts des d’abans que existís el concepte woke. Cadascun dels dos milions d’espectadors que han vist la pel·lícula és lliure de tenir la seva opinió. No podem fer-nos càrrec del que pensin, sigui el president o un noi que fa de missatger. Justament un dels valors de la pel·lícula és que està dissenyada per generar debat, i no tanca els camins de les històries. Per això hi ha posicions contraposades, em sembla boníssim. Que tothom opini el que vulgui. Milei va dir que li havia agradat, però al cap de dos dies vam saber que la presidenta Cristina Kirchner, que està a la presó per corrupció, havia demanat veure la pel·lícula. Sempre hem estat travessats per la política, perquè les coses que fem sacsegen el formiguer. Quan vam fer El hombre de al lado ens van trucar del govern, que aleshores era peronista, per encarregar 500 DVD i regalar-los institucionalment, perquè els semblava la millor pel·lícula argentina de l'any. La política sempre es vol apropiar de tu, però nosaltres tenim el cul net, com se sol dir, i mai ens hem alineat amb ningú.