Crítica de cinema
Cinema 16/03/2017

Imperium

Paula Arantzazu Ruiz
1 min

Hi ha una fascinació pertorbadora en la idea de veure una antiga icona infantil en el paper d’un soldat del mal, i sembla obvi que Daniel Ragussis, el director i coguionista d’Imperium, volia transmetre aquesta sensació quan va fitxar Daniel Radcliffe per al paper protagonista del seu debut en el llargmetratge. Radcliffe, que ja ha demostrat amb unes quantes pel·lícules que Harry Potter forma part d’un pretèrit llunyà, es fica en la pell d’un jove agent de l’FBI una mica retret i solitari que acaba infiltrat en un grup d’ultradretans xenòfobs. En efecte, sembla inversemblant veure de sobte el protagonista cridar “White power!” pels carrers d’Oklahoma en una manifestació radical de neonazis, però el contrast funciona, gràcies especialment a un intèrpret bolcat en el personatge. No es pot dir el mateix de la trama, tot i que Ragussis ha comptat amb l’experiència de l’exagent Michael German en les tasques de guió; com tampoc en la posada en escena de la història, que abusa del patchwork d’imatges d’arxiu com a cortinetes que separen seqüències i que, en última instància, maregen i no aporten res al relat. Sí que encerta, però, el director a l’hora de presentar el repertori d’ultradretans, especialment quan assenyala els dos nuclis principals de l’odi: d’una banda, els líders que construeixen un sistema racional de menyspreu cap a tot aquell que creuen inferior; de l’altra, els professionals mediàtics que difonen, per buscar impacte econòmic, la paraula enverinada.

stats