Indiana Jones, el millor arqueòleg del món... o el pitjor?

Barcelona"L’arqueologia es basa en els fets, no en la veritat. Si és la veritat el que els interessa, el doctor Tilly ensenya filosofia al fons del passadís. Aquí oblidin-se de ciutats perdudes i viatges exòtics. No hi ha mapes que condueixin a tresors enterrats i mai, mai, una X marca el lloc. El 70% del treball arqueològic es fa a les biblioteques, llegint i investigant". El discurs el pronuncia el professor Henry Jones Jr als seus alumnes d’arqueologia a Indiana Jones i l’última croada (1989). La ironia de l’escena és prou palesa després de veure en les dues entregues anteriors de la saga que les accions d’Indiana Jones contradiuen les seves afirmacions ex cathedra. Per acabar-ho d'adobar, poc després veiem el mateix Indy en una biblioteca veneciana buscant la tomba d’un cavaller medieval i descobrint que l’accés a la gruta on s’amaga està indicat, precisament, per una X gegant que formen les rajoles del terra. "Una X marca el lloc", remuga sorneguerament.

L’escena en qüestió serveix de metàfora perfecta de l’actitud de la saga envers l’arqueologia: si és la veritat el que els interessa, circulin. Indiana Jones, que dimecres torna als cinemes amb l’esperadíssima cinquena entrega de les seves aventures, Indiana Jones i el dial del destí, és l’arqueòleg més famós de la ficció, però això no vol dir que sigui un representant fidel, rigorós ni versemblant de la professió. De fet, es podria afirmar que és un arqueòleg força negligent. Només cal veure el fantàstic pròleg d’A la recerca de l’arca perduda (1981): l'Indy s’endinsa en un temple per obtenir un ídol de la cultura precolombina Chachapoya i esquiva tot un seguit de trampes d’allò més sofisticades. Finalment, intercanvia l’ídol per una bossa de sorra i fuig cames ajudeu-me perseguit per una pedra gegant que destrueix el temple i en segella l’entrada. En cap moment se’l veu preocupat per documentar els relleus de la paret o estudiar els mecanismes de les trampes, només per aconseguir l’ídol. I el resultat de les seves accions és la destrucció d’un temple precolombí. ¿Es comporta Indiana Jones com un arqueòleg, doncs, o com un saquejador d'antiguitats?

El millor diplomàtic de l'arqueologia

Per a Carlos Tejerizo, arqueòleg i autor de l’excel·lent assaig Cine y arqueología (Berenice, 2023), el més important d’Indiana Jones no és tant si és bon arqueòleg o no. "No és el millor arqueòleg ni el pitjor, fa coses bé i coses malament, però sí que crec que, com va afirmar el director de la revista Archaeology, és el millor diplomàtic que ha tingut mai l’arqueologia –diu–. En el seu moment, les pel·lícules van ser de gran ajuda per expandir el coneixement de l’arqueologia entre la gent. La meva mare, per exemple, no té molt clar a què em dedico i la seva referència encara és Indiana Jones".

La saga no només ha fixat l’imaginari popular de l’arqueologia, sinó que també és la responsable directa de la vocació de molts arqueòlegs nascuts a partir dels anys 70 que es van criar amb les pel·lícules. És el cas de Tejerizo, per exemple, que va néixer el 1987, fins i tot ell reconeix que el personatge genera una certa polarització en el gremi: "Hi ha molts col·legues que et diuen que es van fer arqueòlegs gràcies a Indiana Jones, però també n’hi ha que el posen com a exemple de tot el que no hauríem de fer. En tot cas, és un referent que tenim i crec que l’hem d’aprofitar en positiu". En aquest sentit, Tejerizo destaca que, en contra de la realitat "sovint avorrida" del treball arqueològic, Indiana Jones hi aporta el sentit de l’aventura. "Indiana Jones fa l’arqueologia divertida i hi aporta un element d’exotisme i aventura molt atractiu per a la gent –diu–. En el nostre esforç de rigor, els arqueòlegs de vegades ens passem de frenada. I fer avorrida l’arqueologia, que és el coneixement del nostre passat, és un crim quasi pitjor que algunes de les coses que fa Indiana Jones, que, al capdavall, ens ajuda a connectar amb la societat".

El costat més tèrbol

Posats a assenyalar dos elements negatius de la figura d'Indiana Jones pel que fa al coneixement de l'arqueologia, Tejerizo ho té molt clar: “El pitjor de les pel·lícules d'Indiana Jones, però també de les de Lara Croft i de molts arqueòlegs del cinema, és que romantitzen l'espoli. En aquestes pel·lícules es valora positivament robar certes coses en nom de la ciència perquè la fi justifica els mitjans. Però, t'ho miris com t'ho miris, es tracta de robar”. En el subgènere del cinema arqueològic, de fet, la trama sol girar al voltant dels objectes: l'Arca de l'Aliança a la primera entrega, les pedres de Xankara a Indiana Jones i el temple maleït, el Sant Grial a Indiana Jones i l'última croada, les calaveres de cristall a la quarta entrega i un giny fictici dissenyat per Pitàgores a Indiana Jones i el dial del destí. “La frase que sempre repeteix Indiana Jones, «això hauria de ser en un museu», és certa, però també una mica perversa dita per ell, perquè a les pel·lícules no hi ha gens d'interès per entendre què van significar les relíquies en el passat, sinó per fer-ne un ús des del present. I ja sabem on va acabar l'Arca de l'Aliança: en un magatzem on continuava dècades després sense que ningú se'n preocupés per estudiar-la, com es veu a la quarta entrega”.

L'altre aspecte que Tejerizo qüestiona del personatge és la seva perspectiva colonialista, que es desprèn per la manera com viatja d’un país a un altre buscant relíquies i tresors sense tenir gaire en compte l’opinió dels habitants del lloc d’on provenen els tresors. Per a l’autor de Cine y arqueología, el colonialisme és tan intrínsec en el personatge "com l’alcohol i el masclisme en James Bond: són qualitats que formen part del personatge". Però ho justifica perquè "l’arqueologia també ho és, de colonialista, quan extreu informació d’un lloc per estudiar-ne el passat, obviant que al lloc viu gent que també té una relació amb els espais on s’intervé". Jones ignora aquesta problemàtica en les seves aventures, tot i que a la segona entrega té el detall de tornar les pedres de Xankara al poble del qual havien estat robades. "Però això té a veure amb la finalitat narrativa de la història", apunta Tejerizo.

Un arqueòleg 'pulp'

Fins i tot resulta difícil trobar en les quatre primeres entregues escenes en què Indiana Jones faci servir alguna tècnica arqueològica. "El més semblant és quan estudia el diari del seu pare per localitzar l’Arca de l’Aliança, però no utilitza cap de les nostres tècniques –diu Tejerizo– i les seves excavacions són, diguem-ne, metodològicament qüestionables". Indiana Jones no té escrúpols a l’hora de negociar amb traficants de relíquies (al començament de la segona entrega) o de tractar de qualsevol manera restes humanes (a la tomba del cavaller, a la tercera part), però és que George Lucas i Steven Spielberg no volien que fos un model de conducta. Indiana Jones neix d’un mosaic de referents pulp –amb els serials d’aventures dels anys 30 al capdavant– i amb l’objectiu de recuperar el sentit de la meravella i les sensacions de la infància.

Lucas ja havia treballat en un primer esbós del guió amb Philip Kaufman, però el personatge va acabar de cobrar forma durant unes vacances a Hawaii de Lucas i Spielberg, entre Mai Tai i Mai Tai. El rigor en la representació de l’arqueologia no era, doncs, una de les seves prioritats. De fet, Spielberg flirtejava en aquella època amb la idea de dirigir una pel·lícula de James Bond i es nota en el gust d’Indiana Jones per visitar escenaris exòtics (el Nepal, Egipte, l'Índia, l’Amazones) i ciutats emblemàtiques com Xangai i Venècia. Tejerizo subratlla que l'ambigüitat geogràfica de la majoria d'escenaris de la saga, que no solen precisar-se, té a veure amb la voluntat de crear “espais difosos” que potenciïn la sensació d'exotisme i de llunyania i l'aura de misteri: “Al pròleg de la primera pel·lícula ja apareix simplement «Sud-amèrica, 1936», com si no importés si som al Perú o al Paraguai, que en el fons també està relacionat amb el nostre colonialisme interior com a espectadors occidentals”.

La importància d'un fedora

Tampoc és acurat que els arqueòlegs facin servir el barret fedora característic d'Indiana Jones. "El fedora no és gaire còmode per dur en una excavació, és massa estilós. Seria molt més pràctic utilitzar el salacot, però sempre ha estat molt associat al colonialisme", apunta Tejerizo, que, tanmateix, reconeix tenir (com molts altres arqueòlegs) un fedora a casa seva. "Però me'l vaig comprar només per fer una performance arqueològica al meu casament", revela. Pel que fa als objectes que recupera Indiana Jones en les seves aventures, des de l'ídol del temple Chachapoya fins a les cendres de Nurhaci i les calaveres d'Akator, la majoria tenen un rerefons de realitat, però no com es presenten a les pel·lícules, que es mouen en el que Tejerizo anomena “la mitja veritat de Hollywood”, un espai gris que barreja fets, llegendes i invencions pures per despertar l'interès de l'espectador. Això sí, les localitzacions arqueològiques de les pel·lícules són fictícies: l'exterior del Temple del Sol on es conserva el Sant Grial a Indiana Jones i l'última croada és en realitat el Tresor, una icònica façana esculpida a la pedra a l'antiga ciutat de Petra, a Jordània.

Tanmateix, Indiana Jones i el dia del destí introdueix una novetat en aquest sentit: hi ha una escena clau de la pel·lícula que transcorre en una localització arqueològica real, l'Orella de Dionís, una cova artificial excavada al Parc Arqueològic de Siracusa, a Sicília, famosa per la seva acústica perfecta que, segons la llegenda, el tirà Dionís el Vell utilitzava per espiar els presoners capturats. Els guionistes de la pel·lícula se les empesquen per introduir l'Orella de Dionís en la trama d'una manera natural i fins i tot per recuperar, al tram final, la idea d'Indiana Jones com a arqueòleg fascinat per l'estudi del passat i les grans figures històriques.